dissabte, 27 d’abril de 2013

Dit al concert dels Txarango del Palau de la Música

-->

Recordo com si fos ara l’instant exacte en el qual em van començar a agradar els Txarango.

Recordo el dia, en recordo el moment, recordo la paraula justa que va obrir l’aigua sota els meus peus, mentre escoltava La dansa del vestit i allà on canten “...booon dia, llur llum seré...” jo vaig entendre que deien “booon dia, Llullu seré”. Recordo que era al cotxe i vaig reiniciar la cançó, tot enyorant l’època de les cintes de cassette que podies rebobinar-les una miqueta mentre feia bilibilibilí. Recordo que vaig tornar-la a escoltar cinc o sis vegades seguides i que al final vaig haver de parar a una àrea de servei per llegir-ne la lletra. Només llavors vaig entendre que hi deien “llur llum”. Llur! Lluuur!! Recordo que em va entusiasmar que uns noies joves, peluts, perforats i animosos clavessin un llur allà al mig i que, a més, hi sonés la mar de bé, i que jo hi sentís el nom de mon fill Llullu i vaig retrocedir a la meva adolescència de lector cronopio de Cortázar per adonar-me que aquella mena de coincidències no només passaven als contes de Julio Cortázar, i que encara hi havia esperança.

Recordo, dues setmanes abans, el Marc Isern dient-me: has de venir a la Sala Apolo, que aquests nois ho petaran. Recordo que no hi vaig poder anar, però que vaig començar a escoltar-los. Recordo que em va agradar com cantaven. El com-com-com, i també el què.

Recordo que quan vaig saber que un d’ells es deia Alguer vaig pensar que potser un altre es diria Matarranya. O Salses, o Guardamar. Recordo que després del nostre enyorat Llullu amagat a llur-llum vaig descobrir altres personatges fantàstics a les lletres txaranguistes.

Recordo que a Sempre balla m’hi sortia un tal Vila. Jo sentia “les portes enceses d’una ciutat que guarda l’amic Vila amb el record dels anys” i vaig començar a investigar qui cony era l’amic Vila aquest. Recordo que després de buscar i rebuscar entre els mil noms dels agraïments del disc, inclosos els setze cognoms dels vuit Txarangos, vaig llegir-ne la lletra i vaig veure, al·lucinat, que nbo cantaven l’amic Vila sinó la nit lila.

També recordo un tal Claudi. El Claudi que fa parada. Recordo haver pensat: aquests nois dels Txarango són dels que et parlen dels seus amics com si els haguessis de conéixer de tota la vida, que si l’amic Vila, que si el Claudi... Fins que vaig buscar la lletra de la cançó En caravana i vaig descobrir que allà on jo sentia “M’he enrolat al circ i ara vaig en caravana, i a cada poble el Claudi hi fa parada“ en realitat ells cantaven  “i a cada poble el clown hi fa parada”...

Recordo que em vaig tornar txarangòleg i que la gent ho devia notar, perquè un dia em va escriure un lector demanant-me que li expliqués què volia dir “dins del llit fer-te la cullera a mitjanit”, perquè es pensava que això de fer-te la cullera era una postura sexual.

Recordo que quan els Txarango van venir a tocar a Horta, amb els Strombers i els Afro Chihuahua, els vaig anar a saludar abans del concert, durant les proves de so i els vaig dir: “nois, si mai torneu a Horta i necessiteu res”, com si jo fos l’amo del tros. Recordo que després vaig pensar: “però de quina pel·lícula has tret aquest diàleg, Màrius?”

Recordo que l’any passat a la festa de fi de curs de l’Escola Guinardó, els professors van obsequiar els alumnes que acabaven batxillerat amb una versió del Vola amb alguns versos reescrits. Recordo que van posar l’equip de música i van cantar-hi al damunt. Recordo tot el claustre en pes arrossegant eufòricament les os i as del “vooolaaa”, i que després els alumnes de batxillerat van replicar atacant l’Amagada primavera amb dos instruments de vent, un teclat, una bateria i cinquanta veus. Recordo que els profes van cantar el seu Vola amb la lletra impresa en un full, però els alumnes se la sabien de cor.

Recordo que, l’últim onze de setembre, al backstage del concert de l’Arc de Triomf els Txarango em van preguntar quina diferència hi havia entre les estelades sobre fons blau i les que tenen el fons groc. Recordo que, de sobte, vaig sentir el pes de la veterania independentista.

I finalment, recordo un moment sublim, caòtic i multitudinari. Recordo que la marea humana que veníem d’un partit del Barça vam confluir al metro de la línia groga perquè també anàvem cap al Fòrum a sentir-los en el concert de les festes de la Mercè. Recordo els eixordadors lololòs i olelès-olalàs blaugrana i els càntics amfetamínics d’in-inde-independència. I llavors recordo que algú va començar a cantar I un pam, dos pams, tres pams de nas i aquells vagons atepeïts de gent vam seguir la lletra sense cap mena de dubte, com un sol home. I com, després, vam atacar el Llarg viatge com una sola veu i encara més, entre pams i com-com-coms. Ho recordo tot, ho recordo com si fos ara. Mai no oblidaré la sensació extraordinària d’estar anxovat en aquell metro travessant els budells de la meva ciutat i com tot allò que val la pena es va començar a enlairar.

Màrius Serra. Palau de la Música, 26 d’abril de 2013.

2 comentaris:

  1. Aquest text va ser un dels moments estrella del concert. Gràcies Txarango per fer-me tornar nena una altra vegada, i gràcies Màrius, per posar paraules a les trampes d'oïda que descobreixen personatges amagats dins les lletres de les cançons. Salut i pallassos!

    ResponElimina
  2. Gràcies, Màrius!!! Llegint-te m'has fet reviure l'estiu passat: la descoberta d'uns nois que fan trempar el cos i l'ànima. Amb quin desfici els anàvem seguint la meva filla i jo a Palafrugell, a la plaça del Sol per les Festes de Gràcia, al Fòrum per la Mercè... Ha estat (i continua sent) la banda sonora de moments molt importants. Això és poesia de carrer!!!

    ResponElimina

Entradas populares

Compartir