dijous, 30 de maig de 2013

3-D, la dimensió previsible

 Fa poc vaig anar a veure Iron Man 3 en 3-D, valgui la redundància. I al cap de dos dies El gran Gatsby. També en 3-D. Com que m’havia fet la idea que no veia una adaptació de la novel·la de Scott Fitzgerald, sinó una extravagància lluminosa de les de Baz Luhrmann, em vaig trobar exactament la mena de distracció que m’esperava. Quan vaig sortir del cine, però, em vaig adonar que ara ja en tinc prou. Per mi això del 3-D ha deixat de ser un reclam i s’ha convertit en una nosa.

D’ençà que es van posar de moda a Hollywood, fa set o vuit anys, dec haver vist una desena de pel·lícules amb les ulleres fosques. En totes s’hi podia resseguir un mateix patró: escenes espectaculars en què el protagonista queda penjat del buit, persecucions, objectes que surten de la pantalla i passen pel teu costat a gran velocitat, una plaga d’insectes que envaeix l’atmosfera, etcètera. Quan l’escena vol ser romanticota, el truc són les fulles que cauen dels arbres i s’emporta el vent, els flocs de neu que sobrevolen la pantalla... Avatar, Harry Potter, Spiderman, Prometheus: amb poques variants, la majoria d’escenes estan filmades perquè l’espectador tingui la sensació d’entrar a la pel·lícula, però alhora l’efectisme immediat et distreu de la història. La fa previsible. Diguem que la imposició tècnica val tants dòlars que passa per sobre del guió i afavoreix l’exhibicionisme barroc. Per això costa d’imaginar-se que un productor apostés per una ficció realista amb un registre més íntim en 3-D: Amour de Michael Hanecke, per exemple. ¿Algú s’imagina l’escena del colom que es fica al rebedor de la casa burgesa, o l’àvia que baveja al llit, en 3-D?

Com que vam créixer veient les pel·lícules sempre en el mateix format, el nostre cervell ja està entrenat per imaginar-se la tercera dimensió a la pantalla. Aquesta és la gràcia. Només he vist dues pel·lícules en què el 3-D enriquís de debò el valor de les imatges, i totes dues són documentals: Pina, de Wim Wenders, que resseguia les creacions de la companyia de dansa de Pina Bausch, i La cova dels somnis oblidats, de Werner Herzog, on entrava a la cova de Chauvet, a França, per ensenyar-nos les pintures rupestres. Potser el futur del 3-D passa per enriquir i acostar-nos la realitat, i no pas la ficció. 

Jordi Puntí, El Periódico, 25 de maig del 2013.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir