Abarnegar?

A Santa Coloma de Queralt trobo viu un sinònim d’escarnir i de difamar: abarnegar. Si algú t’abarnega és que t’assenyala amb el dit per deixar-te com un drap brut. Un colomí m’assegura que d’això que tothom en diu escrache ell en diria abarnegar. Als diccionaris generals hi figura l’adjectiu abarnegat, però sense el salt de l’aspecte físic al moral. El DIEC en recull dues accepcions: 1) De baixa qualitat i 2) Mancat de mitjans, cura o distinció. El GDLC hi coincideix, tot afegint a la segona un sol mot: deixat. Els exemples són idèntics als dos diccionaris: 1) És un espectacle abarnegat i 2) En Pau va molt abarnegat. Pel que fa a l’origen etimològic, el GDLC el fa derivar del verb abarganyar, que vol dir malmetre. D’abarganyat, doncs, hauríem passat a abarnegat. No costa albirar-hi una certa contaminació del verb negar. Però a Santa Coloma de Queralt van més enllà i arriben al menyspreu inherent a l’escarni, tal com sí que recull l’Alcover-Moll en tercera accepció: “malfamar, parlar malament de qualcú, despreciar”. L’àvia Paula, que era de Vilanova i la Geltrú, ho deia per referir-se a coses de mala qualitat o persones en les quals no podies confiar. Jo de nen sempre havia entès barnagat i ho associava, vés a saber per què, a la qualitat de vida que ella havia trobat a Barcelona, a la qual llavors tot just començaven a anomenar Barna. 
 
Màrius Serra. El Punt-Avui. Motacions al Cultura del 3/5/13

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma