dilluns, 13 de maig de 2013

Burt Bacharach fa memòria

Demà el músic i compositor Burt Bacharach fa 85 anys i té moltes coses per explicar. El setembre passat va morir el seu lletrista de tota la vida, Hal David, l’home que va posar paraules a cançons tan memorables com Say a little prayer, One less bell to answer  o The look of love. És probable que aquella mort tan propera el posés en alerta i ara acaba de publicar unes memòries amb títol de cançó: Anyone who had a heart. Hi repassa la vida i la música, des del nen que estudiava piano i feia veure que no era jueu perquè va créixer en un barri catòlic, fins a les col·laboracions amb Elvis Costello o Mike Myers.

 Dilluns passat, Bacharach presentava les memòries en una de les llibreries de Barnes & Noble a Nova York i, com que jo era a la ciutat, i m’agrada la seva música, em va semblar que hi havia d’anar. La trobada va recordar-me que Bacharach sempre ha tingut un públic molt heterogeni: del compositor de jingles que una vegada va coincidir amb Liza Minnelli al fan japonès amb ulleres de pasta i vestit de color blau turquesa; de la senyora rica addicta al bótox al matrimoni que es va conèixer en un karaoke cantant Walk on by.

Bacharach es va asseure mig inclinat en una butaca —té problemes d’esquena— i durant gairebé una hora va parlar amb el públic. Tot i que continua tan elegant com sempre, amb l’edat ha perdut les manies. Quan li van preguntar quina era la millor versió de jazz de la seva música, va respondre que cap. No n’hi agrada cap. Les versions de McCoy Tyner eren decebedores, pobre, i el disc que va fer Stan Getz estava bé, però no tenia ànima. La majoria d’anècdotes que va explicar tenien a veure amb les cançons. Tom Jones no volia gravar What’s new, pussycat perquè era un vals (“un vals, ell, només faltaria!”);  Dionne Warwick deia que Promises, promises era una cançó impossible de cantar, però Bacharach va insistir-hi i després li va donar molt d’èxit. Cap al final de l’acte, l’artista es va asseure al piano i va tocar Alfie, tal vegada la seva millor cançó, i que encara canta molt bé. Tot seguit va intentar-ho amb What the world needs now i els cors del públic entusiasta van acompanyar la seva veu cansada. Després va asseure’s de nou i sense deixar de somriure va firmar uns 200 llibres, calculo, incloent-hi el meu. 

Jordi Puntí, El Periódico, 11 de maig del 2013.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir