Colominen Pis

L'estàtua més coneguda de Brussel·les té una bufeta prodigiosa que mai no acaba de buidar-se. És el Manneken Pis, un pixaner de bronze, dret malgrat tenir la mida d'un nadó (61 centímetres), que va despullat i s'agafa el penis amb una mà per pixar tan lluny com pot. La versió de bronze de l'estàtua data de 1619, obra de l'escultor barroc Jérôme Duquesnoy. En certes localitats de la costa catalana el podrien agafar com a símbol del turisme de borratxera. L'única vegada que he estat a Brussel·les vaig acostar-m'hi i me'l vaig trobar disfressat de víking, amb banyes i tot. Això sí, els pantalons tenien un tall estratègicament situat que permetia treure-hi la mà i el membre per pixar de gust. Recordo que vaig comprar un munt de pixaners de xocolata en una pastisseria que hi ha al davant i que em van explicar que el disfressen sovint. Es veu que a finals del segle XVII un governador li va fer fer un vestidet i des d'aleshores que no paren de regalar-li roba. Té un aixovar de gairebé un miler de vestits al museu de la ciutat i de tant en tant el tapen. Una associació sense ànim de lucre li gestiona el fons d'armari i cada nou regal és un petit esdeveniment. Els Castellers de Vilafranca, per exemple, van fer un pilar per regalar-li el vestit número 855 i que el pixaner impertèrrit anés de verd. Mig segle abans ja havia lluït la barretina en una data tan poc barretinaire com 1954, disfressat de català de Perpinyà. També ha lluït la indumentària de l'Esbart Dansaire de Lleida o la dels muixeranguers d'Algemesí. La xarxa és plena d'imatges del Manneken Pis disfressat: d'escombriaire, parenoel, dràcula, carrabiner, diable, Spirou, de boles acolorides per Agatha Ruiz de la Prada, amb el maillot groc del Tour de França... Fins i tot, l'any 1994, li van regalar la samarreta del Barça. I li van posar. Sempre que el vesteixen han de tallar un momentet l'aigua i quan la tornen a obrir la pressió acumulada a la bufeta de bronze fa que el primer raig vagi més enllà dels límits de la font i esquitxi tothom. Un sucedani de pluja daurada que provoca grans escarafalls (busquin a Ruiz de la Prada). A tocar de la Grand Place hi ha una versió femenina, la Jeanneke Pis, a la qual ningú no fa gaire cas. 

La via encetada per l'ajuntament de Barcelona amb l'estàtua de Colom hauria de ser similar. És veritat que val una pasta, però també és més complicat vestir un paio de set metres (el que fa l'estàtua de bronze de l'escultor Rafael Atché) dalt d'un obelisc. A partir d'ara, caldrà veure si el dit de Colom ens assenyala cap camí i hi ha més multinacionals que vulguin pagar per regalar-li vestidets. Ja ho canten Els Amics de les Arts: “de vegades, els ocells fan cagarades”.

Màrius serra. La Vanguardia. Rum-rum 27/5/13

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma