dissabte, 4 de maig de 2013

Coses que fem al carrer

En el debat sobre l'escarni sovint s'oblida que el carrer és espai públic i que hi passen moltes coses que ens incomoden. Quan viatgem n'hi ha prou de passejar-se pels carrers per obtenir una informació preciosa sobre la societat que visitem. Als carrers d'Orient, per exemple, munten els fogons d'un restaurant sota un fanal i una zona comercial en un aparcament. En d'altres latituds els carrers no estan tan plens, i segons on tenen qui en vigila amb zel reglamentista cada centímetre quadrat. De gent, però, sempre n'hi ha. Gent en actituds i disposicions diverses: drets, asseguts, en moviment... Aquests éssers fan coses i les coses que fan també ens donen molta informació i desconhort. Els sedents són els que sempre han tingut un repertori més ampli d'activitats a l'aire lliure. Asseguda en un banc o a la terrassa d'un bar, la gent llegeix (el diari o fins i tot llibres), xerra, menja, beu, fuma, juga, escriu o bada. Hi ha variants més o menys exòtiques, com ara tallar-se les ungles o els cabells, netejar-se les orelles o les sabates, i algunes de caire vagament sexual, però en general el viatger troba que el catàleg d'activitats de carrer que es poden fer mentre seiem no és gaire inquietant. 
 
Sobretot si les comparem amb les coses que arribem a fer quan caminem. La proliferació de dispositius personals ha augmentat el repertori d'activitats que fem en marxa fins a límits preocupants. Quan jo era un nen bellugadís, les manifestacions estaven prohibides i la telefonia no era mòbil, les úniques coses que feien els caminants pel carrer eren fumar, parlar i mirar el rellotge. Algun agosarat potser obria el diari per la pàgina d'esports en un pas zebra, alguna iaia no es podia estar de fullejar una revista del cor camí de casa i algun adolescent podia circular absorbit per la lectura d'un còmic o un fanzine. Però en general la gent que caminava estava pel que havia d'estar. La cosa es va començar a tórcer en els vuitanta, amb la irrupció dels cassettes portàtils anomenats walkman (caminant) i dels posteriors diskman, que van afegir el verb escoltar al repertori d'activitats del caminant de carrer. Als noranta van arribar els mòbils i molts caminants van perdre la vergonya de parlar sols mentre gambaven, alguns amb uns crits no exempts de gesticulacions espectaculars. Ara que els mòbils ja gairebé no són telèfons molta gent juga o llegeix mentre camina, o fins i tot escriu missatges. Ahir, a la plaça Pastrana del Carmel, em van atropellar tres jovenetes que sortien del metro amorrades a un mòbil en el qual estaven filmant un missatge per enviar-lo per whatsapp. Deien, enriolades, "keasse, ja estem sortint del metro, keasse". Ves a saber a qui estaven escarnint.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 6/5/13

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir