Currikulele esperançador

Un dels últims fenòmens virals autòctons és el currículum cantat del jove periodista alacantí Enzo Vizcaíno. Aquest estudiant de Petrer ha musicat el seu currículum, n'ha enregistrat una versió interpretada amb ukelele al metro de Barcelona i l'ha penjada al blog creiaqueeramosamigos.com. La cançó comença: “Licenciado en Periodismo/ y un diploma de posgrado/ que he traído aquí doblado,/ por si usted lo quiere ver...”, repassa els seus coneixements i la seva experiència laboral en contractes escombraria i acaba oferint els seus serveis: “No echen mano al monedero,/ no vengo a pedir dinero./ Aunque quizá usted, un amigo o un familiar…/ Necesita un periodista, guionista,/ escritor o redactor, /músico compositor…” El video està tenint una gran repercussió a la xarxa, amb milers de visites. Segur que la petita dosi de fama endolcirà les incerteses de l'Enzo, extrapolables als joves de la seva generació i potser li obrirà alguna porta. La lectura amarga del seu cas és l'evident manca d'horitzons per a milers de joves. La lectura esperançadora és corroborar que les crisis estimulen la imaginació. És obvi que l'Enzo té talent. La seva imatge amb l'ukelele fa pensar en Guillem Gisbert dels Manel. El Guillem dels primers concerts, perquè diria que ara ha abandonat l'ukelele, però sobretot el Guillem de just abans d'aquells concerts, el que devia tenir una experiència laboral semblant a la de l'Enzo (ràdio comarcal, becari sense cobrar, comercial, call-center, caixa de Mediamark). Abans de triomfar amb els Manel el Guillem, suposo que entre d'altres feinetes, havia treballat al departament de premsa del Grup 62 ensobrant llibres per enviar-los als periodistes culturals i fent el que calgués. Les més veteranes del departament de can 62 encara el recorden empenyent desesperat el seu cotxe en pana pel carril dret de la Ronda de Dalt un dia que acompanyava un autor a una presentació. 
 
L'ukelele sembla un instrument de fireta i potser per això l'Enzo al seu blog es veu obligat a afegir una posdata: “Va en serio”. La guitarreta hawaiana és una adaptació del cavaquinho portuguès que es va posar de moda a la primeria del segle XX i va atènyer la immortalitat en mans d'icones com Groucho, Elvis o Marilyn. En realitat no es deia ukelele sinó ukulele, mot hawaià compost d'uku (poll) i lele (saltar), per la ràpida digitació que requereix i no pas per al·lusions polloses als seus intèrprets. L'abreviació uke, documentada des del 1915, i la contaminació de les dues es de lele li van canviar el nom. Si l'Enzo troba feina farà bé de guardar el seu instrument de la sort. Potser la pota de conill del segle XXI tindrà forma d'ukelele.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 20/5/13

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma