dilluns, 13 de maig de 2013

De lloros i llorers

El cas del segrest decennal de tres noies a Cleveland té una derivada menor de caire lingüístic. Als detalls morbosos  que sorgeixin sobre l’autodefinit “depredador sexual” Ariel Castro, cal afegir dos noms: Charles Ramsey i Ángel Cordero. Ramsey, un home negre que treballa de rentaplats en un bar de l’extra-radi, ha sortit a tots els mitjans de comunicació explicant com va alliberar les segrestades. La seva espontaneïtat l'ha transformat en un heroi nacional, tot i les ombres que enterboleixen el seu passat, en forma de tres sentències per violència domèstica i estades a la presó per aquests i altres càrrecs. Cordero, en canvi, no havia sortit enlloc fins que la bèstia mediàtica no ha furgat més enllà de la immediatesa i ha descobert que en realitat va ser ell qui va fotre avall la porta per la qual va poder fugir Amanda Berry just abans de trucar la policia des del telèfon d'un veí dels Castro, Wintel Tejada. Però Cordero, un dominicà de 32 anys, no parla gota d'anglès, i els mitjans de comunicació de seguida van comprar el discurs col·loquial de Ramsey en detriment del relat traduït de Cordero. La premsa llatina se n'ha queixat amargament, però l'anècdota permet revisar un dels mites més potents del nacionalisme espanyol contemporani, que és aquest nacionalisme que nega ser-ho: el prestigi de l'espanyol creix als Estats Units. Segons un estudi (“Quan les etiquetes no funcionen: els hispans i la visió de la identitat”), realitzat pel Pew Research Hispanic Center, un 53% dels descendents d'hispans de tercera generació deixa de parlar espanyol (per un 9% en la primera i un 18% en la segona). Pel que fa al consum cultural, el 49% de la primera generació d'hispans només escolta música en espanyol, un 18% en la segona i un 10% en la tercera. Amb la televisió la davallada encara és major: 40%, 12% i 5%. Per això molts directius televisius dels canals llatins estan passant de programar en espanyol a programar (en anglès) per a hispans, que no és ben bé el mateix.
 
El mes de març Andreu Barnils recollia aquestes i altres dades sorprenents en un article a Vilaweb que duia per títol “Té futur la llengua espanyola als EUA?” Potser la resposta a aquesta pregunta no és ben bé la que acostumen a donar alguns pròcers de la LEPRA (lengua española propia de reales academias) quan presenten l'espanyol com la llengua del futur als Estats Units. En tot cas, en l’afer de Cleveland els mitjans de comunicació nord-americans no han comprat un heroi veritable que no parla anglès i tots els efímers llorers de l'heroïsme mediàtic se'ls ha endut un lloro capaç d'explicar el que la gent vol sentir en la llengua majoritària. Els resulta gaire familiar?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 13/5/13

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir