dijous, 9 de maig de 2013

Évole, en aquest cantó del mirall

 Ara fa vuit dies, dilluns al matí, tothom parlava del somriure encartonat i sardònic que exhibia Juan Cotino, el president de les Corts valencianes, mentre es negava a respondre a Jordi Évole. El nivell d’indignació a les xarxes socials era el de les grans ocasions, els adjectius volaven con fletxes. Com ja ha passat altres vegades, el programa Salvados que emet La Sexta va aconseguir uns índexs d’audiència molt bons. Més de 3.3 milions de persones van seguir el reportatge sobre l’accident del metro de València del 2006 i el tracte que van rebre els familiars de les víctimes. L’exercici periodístic va ser notable i, un cop més, es va demostrar que Évole sap treure partit del seu perfil mediàtic per acostar-se a les altes instàncies i tocar nervi. Ha arribat a aquell punt en què, per una qüestió d’imatge, els protagonistes saben que és millor atendre’l i fer veure que li fas cas (encara que ell els qüestioni i els deixi en fals) que no pas evitar-lo. De tota manera, després de veure cada setmana com queda al descobert la ineptitud d’alguns polítics, empresaris o banquers, i sovint els acompanya una ombra de delicte, sorgeix la pregunta incòmoda: ¿i ara què?

Doncs ara res. Mai no passa res. Els ciutadans tenim més arguments per emprenyar-nos i durant deu minuts fins i tot creiem que les coses poden canviar, però és només un miratge. El salt que va de la notícia a la justícia no es produeix gairebé mai. És com si la llibertat d’expressió fos la porta d’entrada a una realitat paral·lela, on la investigació periodística, les dades escandaloses i el sentit comú surten a la llum, però mai no traspassen a aquest cantó del mirall. Fins i tot quan sembla que el suport popular és definitiu, com amb els milions de firmes per a la iniciativa legislativa de la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques, la il·lusió es desinfla un cop es vota al Parlament. És la realitat paral·lela. ¿La Llei de Dependència? Realitat paral·lela. ¿El cas Bankia? Realitat paral·lela. I així serà sempre, fins que ens adonem que les majories absolutes són el despotisme amb una disfressa democràtica.

Jordi Puntí, El Periódico, 6 de maig del 2013.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir