Londres i el cafè de les cinc


Dies enrere vaig participar en una taula rodona a la Biblioteca Britànica de Londres sobre literatura i traducció. Resulta que els editors britànics publiquen molt pocs llibres traduïts i aquesta falta de diàleg amb les altres cultures preocupa a la universitat. Durant el debat algú es va qüestionar si existeix una “literatura europea”, és a dir, una connexió entre les diferents tradicions que, sense que perdin la personalitat pròpia, transmeti una idea comuna d’Europa. Després de discutir-ho, vam estar d’acord que la resposta són precisament les traduccions. Gràcies a elles, en part, podem conèixer millor les altres realitats europees —i potser per això els britànics tenen la sensació de quedar-ne al marge.

Ja em perdonaran la referència personal, però en el debat hi ressonava una de les qüestions que aquests dies afecten la vida política britànica. El primer ministre, David Cameron, ha donat suport a una proposició de llei per a un referèndum, el 2017, sobre la permanència o la sortida de la Unió Europea, i mentrestant l’ala més conservadora del seu partit reclama la sortida immediata.

El britànics sempre s’han sentit europeus a mitges, volen i dolen, i la crisi dels últims anys els ha accentuat la desconfiança. No s’ha de descartar, però, que el que ells entenen per intrusisme europeu sigui més aviat una globalització dels mercats. A gran i petita escala. Si avui passeges per Londres, t’adones de seguida que el seu paisatge urbà va perdent l’essència britànica per convertir-se en un camp de batalla comercial. Els pubs de tota la vida són ara gastropubs, que queda més fi, i fins i tot n’hi ha un que s’anuncia com “el primer pub vegetarià de Londres”. A cada carrer es repeteix el mateix joc lingüístic de franquícies de menjar: Caffè Nero, Prêt à Manger, Starbucks, Pizza Express... Un bon exemple d’aquest europeisme mal entès és el cafè: en el país del te a tothora, ara la gent beu cafè, però és un cafè impossible, aigua bruta. Abans que tornin al te, potser la solució de tots els mals és que la Unió Europea els ensenyi com es fa un bon cafè amb llet. I que tradueixin més llibres, esclar.


Jordi Puntí, El Periódico, 20 de maig del 2013.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma