dilluns, 13 de maig de 2013

Necessites un VOSC

L'empresari Rafael Dalmau aposta per la reobertura d'un cinema amb quatre sales d'exhibició a la Diagonal. Es tracta del Boliche, que només portava tres anys tancat però, pel que sembla, tenia les instal·lacions tan deteriorades com si l'esperit de Godzilla s'hagués passejat cada nit pels patis de butaques. La notícia, ja prou remarcable en època de tancaments, encara té una altra peculiaritat que la fa del tot única. El Boliche exhibirà pel·lícules en versió original subtitulades en català. Un fet diferencial que, en ser aplicat sistemàticament a totes les pel·lícules, singularitzarà l'oferta d'aquestes sales. Ningú més no ho fa, ni a Barcelona ni enlloc. Segons Dalmau, a diferència del doblatge, el cost de subtitulació d'una pel·lícula és assumible, d'uns mil euros, i per això s'ha plantejat realitzar-ho sense cap mena d'ajuts oficials. Si l'oferta del Boliche és, com sembla, atractiva, la iniciativa pot posar en entredit uns quants llocs comuns que sobrevolen el món de l'exhibició cinematogràfica cada cop que s'ajunten les dues ces de cinema i català. A diferència d'altres sectors ben propers (com el teatre), el món del cinema sol mostrar-se reticent a incorporar amb normalitat la llengua catalana a l'oferta audiovisual. En el millor dels casos s'apel·la a la pela, i quan algú esgrimeix les xifres d'audiència de televisió o ràdio en català sempre hi ha algú que diu amb veu de Montgomery Burns: “és que la tele o la ràdio són gratis”. Recorden les prevencions de Disney a doblar al català? La militància dels pares (i la demanda dels fills) van fer que alguna pel·lícula infantil (Doraemon, per exemple) s'arribés a estrenar només en català, però en general trobar sales que passin les versions doblades en català de les pel·lis més consumides és un esport de risc que requereix un entrenament i una fe dignes de decatleta.
 
Quan l'enfrontament va pujar de to (en l'època del conseller Tresserras) els cinèfils que, tot i admetre l'escarransida oferta en català, no es volien mullar gaire per no quedar barretinaires, s'escudaven en dues lletres: VO. Jo hi simpatitzo, esclar, perquè sempre m'ha agradat el cinema en versió original i mai no m'ha suposat cap problema mirar i llegir alhora. Però la realitat és que els defensors més acèrrims de la VO pràcticament només troben oferta en VOSE, és a dir, en versió original subtitulada a l'espanyol. Fa anys que cinemes com els Verdi, els Méliès o els Yelmo proposen pel·lícules en versió original, però els subtítols majoritàriament són en castellà. A Barcelona VO gairebé sempre és sinònim de VOSE. O ho era, fins que ha irromput l'oferta en VOSC dels Boliche. Ara la demanda ho ha de validar, però sobre el paper és una oferta lògica. Figura que el públic cinèfil amant de les VO és un públic culte, bon lector en més d'una llengua, entre les quals ben segur que el català. El públic cinèfil no s'espantarà pas d'endinsar-se en un VOSC. Una altra cosa fóra un VOSLAPAO, clar. Això sí que faria por.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura. 11/5/13

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir