Sèneca, Dante, Monty Python

Dilluns em vaig il·lustrar amb opinions de dotze creadors, en aquest rotatiu, sobre les línies vermelles de la cultura. Tornem-hi amb les línies vermelles. A la meva escola, la línia vermella estava dibuixada al terra de la classe de música, en forma ovalada, i els nens la resseguíem al compàs del piano que tocava la senyoreta Fina. Per potenciar el sentit del ritme, l’equilibri i anar practicant per quan d’adults ens escapéssim de la Model. Si sorties de la línia, ja per una psicomotricitat deficient o perquè feies el ruc amb ganes, et castigaven sense cultura (la musical, si més no). Allò sí que era una línia vermella.
 
Des de Carles Duarte, Carme Riera, Màrius Serra a Carles Santos, molts es planyien, acusaven, s’indignaven amb el govern. Com que he arribat a la cinquantena i cada dia que passa em queda menys temps (l’esperança de vida en els homes és més baixa, he fumat, he inhalat cola i a les benzineres respiro fondo), se’m fa muntanya amunt disgustar-me gaire. Fins i tot miro de no esbroncar els taxidermistes quan em dissequen malament els esquirols.
 
Allò que ha minvat és la inversió de diners públics en iniciatives culturals, que posa en perill l’obra dels creadors que se sostenen amb aquests diners, i també la despesa dels ciutadans a l’hora d’anar al cinema, comprar llibres, etc. Però la cultura és molt més que això.
 
Ningú no s’escalfa amb la llenya que va cremar l’hivern passat, ningú no s’alimenta amb els fetges de gallina que va menjar fa uns quants mesos. Mentre que, com a lectors, espectadors, oïdors, a la cultura no li cal aquest presentisme. Hi ha grans obres culturals de dècades i de segles anteriors que ens esperen. Sempre és un bon moment per eixamplar horitzons.  Que encabat, en el llit de mort, la ranera no et deixa sentir prou bé els diàlegs extraordinaris dels Monty Python.
 
Enric Gomà, Ara, dimecres 15 de maig del 2013.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma