Sherlock Bartleby

Divendres Ron Nixon publicava al New York Times un reportatge sobre l'última oficina de correus estatudinenca dedicada a les “operacions de conversió de dades”. Aquest rètol altisonant vol dir que intenten desxifrar les adreces que figuren als sobres rebutjats per la mala lletra del remitent. La classificació de les cartes està mecanitzada, però moltes trameses resulten il·legibles. Llavors el sistema escaneja l'enigma cal·ligràfic i n'envia la imatge ampliada a un d'aquests centres perquè funcionaris experts la desxifrin en pocs segons. Es veu que en 1997, el moment de màxim esplendor del sistema, hi havia 55 plantes de desxiframent d'adreces gargotejades. Ara només són dues i el setembre l'única serà la de Salt Lake City que visita el periodista. Hi treballen 700 desxifradors. A diferència del mític Bartleby de Melville, que treballava en una oficina de cartes no reclamades, aquí el 95% de cartes cal·ligrafiades acaben fent via cap a la seva destinació. Sempre hi ha excepcions. La funcionària Natalie Jenkins, que hi treballa des de 1995, recorda la impotència que li va provocar una carta que una nena petita que acabava de perdre el pare va adreçar a Déu. No van saber on enviar-la. En canvi, totes les que cada any arriben per a Santa Claus les adrecen cap a Alaska, a un centre de voluntaris que es veu que les responen en franca competència amb l'Oficina de Correus finesa de Rovaniemi. 
 
Una altra funcionària, Rita Archuletta, explica que de vegades la seva feina frega l'impossible. Ho exemplifica amb adreces del tipus “carrer avall a tocar de la botiga de la cantonada” o “la casa que hi ha darrera del graner vermell”. Archuletta, que fa honor al seu cognom a l'hora de vantar-se d'haver resolt molts enigmes cal·ligràfics, hauria de conèixer el fascinant cas de la Carpa Juanita. A Vilanova arribaven, de totes les parts del món, un munt de postals i cartes guixades amb dibuixos que pretenien representar la carpa, una peix que bevia amb porró. En molts dels casos, només hi deia Vilanova i el nom del peix. En d'altres, ni això. Mon oncle guardava totes les que li van arribar i les mostrava amb fruïció als visitants del Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués de Vilanova i la Geltrú. La que més li agradava destacar era una carta que li van enviar des d'un país anglosaxó (diria que d'Austràlia) amb un simple dibuix siluetejat de la costa mediterrània (de Salses a Guardamar, per entendre'ns), un peix saltarí i un porró dibuixats al costat de set lletres: GELTURA. I va arribar! M'imagino la cara de l'Archuletta de torn quan li va caure a les mans. Al seu costat, Sherlock seria un aprenent.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 7/5/13

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma