dijous, 2 de maig de 2013

Triar-ne quaranta-cinc


Quaranta-cinc títols catalans. TV3 em va encomanar un espai de divulgació de la literatura catalana, Llibres a l’atac, consistent en quaranta-cinc peces d’un minut cadascuna, amb un títol per peça, segons els patrons d’un espai anterior, Català a l’atac: sorprenent, àgil, singular i amb sentit de l’humor. Una mica burro. Bête et méchant.
 
Així és com ens vam comprometre a divulgar quaranta-cinc títols d’una manera diferent de l’acostumada, vam acordar il·lusionats mentre esmorzàvem un entrepà de seitons. Sense petjades a la sorra que esborra una onada, sense aquell camí cobert de fulles seques. Per si no van veure cap peça de Llibres a l’atac, estan disponibles a la web de TV3 i també a Youtube.

Perquè Llibres a l’atac sortís bé de preu (condició indispensable), només vam fer servir imatges lliures de drets, extretes sovint d’unes pel·lícules insòlites que només coneix Josep Maria Martorell, el realitzador de l’espai. Sense la seva imaginació i sentit del ritme, més uns coneixements vastíssims del món de la rampoina visual, Llibres a l’atac no hauria estat el mateix. Ho dic ara que no hi és, però l’hi repetiria a la cara.

Llibres a l’atac se cenyeix a la literatura catalana, amb l’horitzó incert que algun dia emprendrem una segona tongada de 45 peces més sobre la literatura universal. Tard o d’hora es durà a terme, m’ho ha anunciat la meva tiradora de tarot, tot i que també m’ha vaticinat unes queixes iracundes de l’Institut Goethe.

Els criteris, clars. Primer, la selecció la portaria a terme jo, com a director, segons els meus criteris. No recorreria a cap cànon, valoració d’estudiosos o de crítics, enciclopèdia, vademècum o manual. Sense cap ajuda externa, així vaig redactar la llista dels 45 títols. Només guiat pels meus bons records (gairebé tots els títols els he llegit dues vegades, amb molts anys de distància; cap decisió es deu, doncs, a l’entusiasme juvenil, l’alcohol o els estupefaents).
 
Segon, n’exclouria els títols dels meus amics, per evitar confusions incòmodes, tan freqüents en aquest àmbit, entre la llista dels 45 títols i la meva agenda de telèfons.
 
Tercer, miraria que hi fossin repesentades com més editorials millor, amb una especial atenció a les editorials petites que, com les puces, són les mes actives.
 
La del XIX i la del XX. Per donar una idea àmplia de la litetura dels dos últims segles, vaig optar per un parell de títols singulars: Dues Catalunyes. Jocfloralescos i xarons, d’Àngel Carmona (Ed. Lleonart Muntaner), que és un assaig sobre la cultura catalana del XIX. Coneixia Dues Catalunyes de l’edició a Ariel del 1967, l’he llegit ben bé cinc vegades durant tots aquests anys, anotant en tot moment noms, títols, episodis. Per a mi ha representat una porta a la literatura del XIX, sense l’obra de Carmona no m’hauria entusiasmat amb Vilanova, Robrenyo, Soler. Aquell cel que brilla “com un davantal de cuinera / tot ple d’escates de peix”.

L’altre és Les millors obres de la literautra catalana comentades pel censor (Acontravent), una raresa deliciosa: recull els informes de la censura del règim de Franco sobre els llibres catalans que aspiraven a l’edició. No se me’n va del cap la nota del censor a Valentina de Carles Soldevila: “Asunto feo, pero interesante y bien escrito”. Com ara Lolita de Nabokov. Gran part de la millor literatura de tots els temps s’hi podria inscriure.
 
Llegir teatre amb tota comoditat. Al revés dels criteris de dramaturgs il·lustres (bé, és Jordi Galceran), sóc un decidit defensor de la lectura de teatre. Si hagués de dependre del que s’estrena a Barcelona i la rodalia, no coneixeria bona part del teatre que més m’agrada. Mai no hauria fruït de Policia de Mrozek, El chico de la última fila de Mayorga, Tal faràs, tal trobaràs de Vidal i Valenciano o qualsevol obra de Sarah Kane.
 
Per això vaig escollir Jordi Casanovas Una història catalana (Ed. Cossetània), la primera versió, sense l’excursió a la guerrilla sandinista de Nicaragua, que és millor que la segona. Hi explico com crec que s’ha de llegir teatre a casa: desconnectant el telèfon, seguint estrictament els actes, aplaudint a l’acabament.
 
També Tots els monòlegs de Rusiñol (Adesiara), unes peces excepcionals a cavall del teatre i el conte. Com que suposo que en llegir el nom de Rusiñol s’han posat drets en senyal de respecte, els convido que tornin a seure.
 

L’article recopilat. Un dels gèneres que m’entusiasma és l’article literari, amb voluntat d’estil, publicat en premsa (els més periodístics, aquells que comenten declaracions de Duran Lleida, m’atrauen menys). Per això vaig escollir Barcelona, avui en dia, de Robert Robert (Ed. Empúries), una dissecció de la ciutat del 1865, Els contracops de l’enyorança de Francesc Trabal (Ed. La Mirada) i Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn de Quim Monzó (Quaderns Crema). Ara han aparegut dos reculls d’articles molt prometedors, un de Josep Maria Espinàs (a La Campana) i un altre de David Trueba (a Debate). Espero amb impaciència la selecció d’articles d’Enric González, que no acaba d’arribar (no s’entén com el Govern de la Generalitat no hi intervé).
 
 
El bon humor. La vida sense humor m’és incomprensible i a més a més els caps de setmana se’m fan molt llargs. Fins i tot dalt del patíbul, agraïria que el botxí m’expliqués aquell del rector i la masovera. Sempre és millor riure una mica mentre t’estrenyen el nus escorredor. Sàtira, ironia, contrasentit, paradoxa, humor de l’absurd, humor racional, molt apreciat pels enciclopedistes francesos, etc. D’entre tots els títols, el lloc d’honor és per a Espill de Jaume Roig (Quaderns Crema), que és un obra d’un humor prodigiós, escrit amb un català enlluernador del segle XV. També la novel·la La tragèdia de Cal Pere Llarg d’Eduard Girbal Jaume (Ed. 1984), tan desconeguda, tan ben escrita i tan amarga. O l’humor desconcertat de Tots els contes de Pere Calders (Ed. Labutxaca), únics en el seu to i que ha provocat l’aparició de l’adjectiu caldersià, Al costat de la farga catalana, és una de les grans aportacions autòctones a la història de la humanitat.
 
Poesia, la gran oblidada. No comprenc com lectors apassionats, temeraris i voraços no llegeixen habitualment poesia. Un lector normal, amb una complexió cranial convencional, hauria de llegir narració, poesia, assaig, teatre, dietaris, sense més objectiu que retrobar-se amb la bona escriptura. Per això vaig escollir Contraban de llum de Maria Mercè Marçal (Ed. Labutxaca), El romanço d’Anna Tirant de Josep Pedrals (Ed. Labreu) i Onze nadals i un cap d’any, de J.V. Foix (Quaderns Crema). De Foix, ho hauria triat tot: no vaig poder seleccionar les proses de Darrer comunicat (Ed. 62) perquè estan descatalogades, exhaurides o trepitjades per un ramat de bens, no em va quedar clar.
 
Per anar tancant. Molts més títols altament recomanables apareixen a Llibres a l’atac. Però he calculat malament els espais, les proporcions, i l’escrit m’ha quedat descompensat, com és ben palpable. Per la mateixa raó fa uns anys em va caure una caseta de gos que havia construït (el gos va sobreviure).
 
No cal dir que els convido vivament que s’endinsin en tots aquestes títols esplèndids de la nostra literatura. Si no els mereixo cap crèdit, cosa que no els retrec i en gran part comparteixo, imaginin-se que els els recomana George Steiner, amb el qual han coïncidit en un viatge en tren pels Alps, a l’hivern, entre grans paisatges nevats. Potser així serà millor.
 
Enric Gomà, L'Avenç, maig del 2013.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir