Betzarria?

A Palafrugell sento un munt de palafrugencades. Les recullen de manera admirable la Maria Bruguera i en Carlos Serra a la monografia Coses sentides; el parlar de Palafrugell (Edicions Baix Empordà), que ja porta dues edicions. Dues són, també, les expressions que més em criden l’atenció: xena i betzarria. La xena és una barreja d’animadversió i repulsa que ells consideren genuïnament palafrugellenca, un d’aquells mots idiosincràtics: “quan algú no ens cau bé, sobretot perquè té un caràcter cínic, fanfarró o vol fer-se sempre el graciós, diem que ens fa xena o que és xenós”. Xena surt als diccionaris associat als dipòsits de matèries fecals i no sembla forassenyat associar-lo al mot grec xénos (estrany, estranger). Pel que fa a la betzarria, et “ve la betzarria” quan tens “unes ganes irresistibles de fer quelcom, sobretot en moments inadequats”. Bruguera i Serra ho exemplifiquen així: “Amb el temps que ha tingut per fer-ho, i ara li ha vingut la betzarria de pintar la casa”. Ni Fabra ni Coromines no recullen el terme, i el seu betzarrut (panxut) prové de betza. L’Alcover-Moll en situa l’ús a Llofriu, municipi de Palafrugell, i el defineix com una “idea fixa i poc raonable”. Jo a betzarria hi veig la petja del francès bizarre (estrany, estrafolari).

Màrius Serra. El Punt-Avui. Suplement Cultura. Motacions del 28/6/13 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma