De Nietzche a Arniches

El número 100 de la revista Els Marges conté un insòlit treball de recerca  de la professora de literatura catalana Marina Gustà (UB). Gustà desembulla un malentès increïble que constava en l'expedient acadèmic de Josep Carner. Albert Manent, a la biografia Josep Carner i el Noucentisme (1969), va establir que el 1904 Carner es va doctorar amb una tesi sobre el teatre de Carlos Arniches. Des de llavors tots els carnerians han anat reproduint aquesta dada sorprenent. Val a dir que Arniches (1866-1943) va ser un prolífic comediògraf alacantí que va triomfar a Madrid amb els seus sainets. Autor precoç, va estrenar el 1888 però el gruix de la seva obra és posterior a 1904. Per exemple dues de les seves peces més celebrades no s'estrenen fins al 1916 (La señorita de Trevélez) o 1921 (Es mi hombre). Gustà conclou que una tesi sobre Arniches el 1904 és “una dada molt sospitosa”. Amb aquesta mosca al nas investiga els arxius universitaris madrilenys i, en efecte, comprova que la dada és falsa. Carner sí que va dipositar una tesi doctoral a Madrid l'octubre de 1904, però duia per títol La Democracia Moderna juzgada por Nietzche. Gustà en documenta dos exemplars conservats sota la signatura T-3524 a la Biblioteca Histórica Marqués de la Valdecilla de la Complutense. Carner, doncs, no es va doctorar en lletres sinó en dret i en comptes del teatre d'Arniches estudià Nietzche. Sembla un acudit dolent, i demostra que en el món del joc verbal la realitat supera la dicció de la ficció. La deducció de Gustà és clara: en algun moment una font oral va ser malinterpretada per qui fos i el Nietzche (er Nitxe?) va passar a Arniches o, en llenguatge acadèmic: “va sentir la resposta només a mitges: una vocal tònica i una de posttònica separades per un so consonàntic exacte o aproximat, tant li fa, va fer-li suposar la síl·laba pretònica”. Després, Manent ho va posar per escrit i tothom ho ha repetit fins ara. 
El deliciós treball de Marina Gustà a Els Marges no es limita a esmenar el malentès. També explica amb claredat els continguts de la tesi real. Aquesta és l'aproximació filològica lògica. Una altra possibilitat seria explorar la via de la ficció. Imaginar un joveníssim Carner fascinat per les primeres obres d'Arniches. Descriure el príncep dels poetes gaudint de sainets com Casa editorial, El santo de la Isidra o El puñao de rosas. Jo sobretot me l'imagino xalant amb Doloretes (1901), una sarsuela d'Arniches ambientada al sud d'Alacant (amb música d'Amadeu Vives). L'argument promet: el tio Pere i la tia Tona viuen preocupats pel seu nét Visentico, que és a la guerra de les Filipines, sobretot quan veuen que la Doloretes li fa el salt amb el Nelo, el fill de l'alcalde. El Visentico torna de la guerra i clama venjança. Però la tragèdia es desencadena de valent quan el Nelo descobreix que la Doloretes té un currículum de conquestes que no te l'acabes. El que es va perdre en Carner per culpa d'una simple síl·laba pretònica!

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura. 29/6/13

Comentaris

  1. Brutal. D'aquests errors perpetuats ni ha un munt. Un punt per a la Marina, que ha tingut, com sempre, la ment ben clara. Gràcies, Màrius.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma