Ingenuïtat i petulància

Empavescat tots aquests anys de l’allau de noticies, llibres, articles, exposicions, etc., sobre la Residencia de Estudiantes de Madrid d’abans de la guerra, cal aplaudir que a Dos amcs de vint anys ens expliquin una mica la vida i el to de la Residència d’Estudiants de Barcelona dels anys 30, situada a l’actual Col·legi Major Universitari Ramon Llull dins del recinte de l’Escola Industrial. Un dia d’aquests hi aniré a treure el nas, gràcies a Dos amics de vint anys de Sebastià Alzamora. Llegir és fatigant perquè t’empeny a conèixer llocs. Com el Sanatori del Brull, on va morir Rosselló el 5 de gener del 1938. Si s’hi arriben els deixaran entrar amablement. Fins i tot hi poden fer exercicis espirituals, en el cas que aquest fos el seu desig. 

A Dos amics de vint anys Alzamora ens traça uns molt joves Espriu i Rosselló, la amistat que els unia i també la desamistat (que no és enemistat, aquí el diccionari de l’IEC s’equivoca) dels últims temps, fruit de dos caràcters oposats i d’una certa rivalitat amorosa, segons s’hi deixa veure. Ja des de la primera trobada, Rosselló es mostra expansiu, entusiasta, histriònic, bromista, burleta i una mica impertinent i tot, en alguns moments, per a mi un caràcter sorprenent en un home que, si l’he de jutjar per les fotografies, fa un cert posat de farmacèutic. Pel que constato gràcies a Dos amics de vint anys, anava desencaminat. El circumspecte Espriu, en canvi, queda una mica tenebrós, amarg, reclòs, encarcarat, evasiu i entotsolat, i això que devien ser, entenc, els anys més alegres de la seva vida. Com que és quan es comença a forjar la prosa de les narracions d’Espriu, que m’entusiasma, la novel·la m’ajuda a entendre’l una mica més. També la seva poesia m’agrada, si em permeten el comentari. Ara s’ha posat de moda repetir a tort i a dret que la poesia d’Espriu no val gaire o res o quasi res, entre altres raons per desmentir aquells polítics llagoters i un pèl sinistres de la UCD i el PSOE que venien a Catalunya els anys 70 i 80 citant Espriu com uns desesperats. Quines adulacions més baixes i barates que ens han fet, en els últims trenta-cinc anys.

Ja a la primera trobada, i després es repeteix, la conversa entre els dos amics adquireix un to ingenu, petulant, embarbussat i tot, i Alzamora reconstrueix fidedigne una conversa entre dos barbamecs lletraferits, que en tots els temps deu ser si fa no fa semblant (i els convido a recordar les seves, si tenen prou memòria i estómac): el convenciment (feble, enganyós, angoixat) en les pròpies capacitats, encara per desplegar, un judici sever i sarcàstic de la generació anteror (aquí encarnada en Marià Manent i Joan Teixidor i no diguem en el ridiculitzat Carles Riba) i una certa petulància intel·lectual d’acabat d’arribar. Només per aquestes converses presumptuoses i esverades, ja val la pena que obrin Dos amics de vint anys. Sobre la relació amb les dones (Amàlia Tineo, Mercè Muntanyola), no cal dir que tot és fracàs i desolació, com bé sabíem. 

Dos amics de vint anys també m’ha fet memòria que haig de llegir els articles de Gabriel Fuster, Gafim, un periodista mallorquí que escrivia uns articles que em desperten la curiositat de fa anys i no trobo mai el moment. No sabia que Fuster hagués viscut a la Residència d’Estudiants de Barcelona. Quan vaig a la Plaça Major de Palma, sempre en miro el bust. En un moment donat, l’autor s’equivoca de Teixidor i el novel·lista de Roda de Ter suplanta el poeta de la Garrotxa, però aspectes menors com aquest només donen atractiu, encara més, a l’obra. 
La invenció, a Salònica, de la rebuda al creuer Ciudad de Cadiz on viatgen Espriu i Rosselló (i un espanyolíssim Julián Marías)  per part d’una munió de jueus sefardites que enraonen judeocatalà és emocionant, sobretot perquè el judeocatalà es va extingir el segle XVII, pel que sembla (i si no s’hagués extingit ja els asseguro jo que aquesta nota l’hauria escrit en judeocatalà). És en aquell moment que Espriu decideix estudiar hebreu. Com bé escriu Alzamora, “les exigències de la ficció de vegades són encara més estrictes que les de la realitat”.

No els entretinc més, que deuen tenir encara els ànecs per tancar. Llegeixin “Dos amics de vint anys” de Sebastià Alzamora, a Editorial Proa. És una novel·la, ho anoto per si no havia quedat prou clar.

Enric Gomà, Núvol, dijous 20 de juliol del 2013.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma