Ja no vaig a la discoteca

¿Daft Punk? D’acord, parlem-ne. Dies enrere, una amiga va escriure aquesta frase a Facebook: “Alcem la copa als estels i cantem: ‘Com la llegenda del Fènix, tot acaba com comença i el que, giravoltant, sosté el planeta és la força dels inicis”. Semblava que cités un text antic, un atac hedonista, però en realitat eren els primers versos de la cançó Get lucky. L’anècdota em va fer adonar que ara mateix Daft Punk ho té tot a favor per ser la cançó de l’estiu.

Random access memories, el seu nou disc, és un repàs curiós a les múltiples formes de la música de discoteca i electrònica dels anys 80. Entre d’altres hi participen Giorgio Moroder, que va produir grans cançons de Blondie o de Donna Summer, i les guitarres rítmiques de Nile Rodgers, pare dels èxits de Chic. Però jo també hi veig detalls lírics d’Alan Parsons Project, excursions a la simpatia maníaca de Hall & Oates, melodies de Todd Rondgren i fins i tot aquells sintetitzadors tan monòtons que se sentien de fons als concursos de la tele i a les pel·lícules porno de lèpoca. A més, el recurs del vocoder en algunes cançons vol simular la veu d’un robot trist, que és la variant postmoderna del pallasso trist.

Amb aquestes credencials, ¿per què té tant d’èxit, doncs, el disc de Daft Punk? Sasha Frere-Jones, crític del New Yorker, ha escrit que no pot parar d’escoltar-ne algunes cançons, però alhora troba que és del pitjor que ha sentit mai. Seguint-li el fil, podríem dir que és un disc bo perquè és dolent. És a dir, l’han volgut fer dolent, i per això és bo. Els neuròlegs expliquen que, quan sentim música, el còrtex auditiu del cervell fa un viatge cap al futur immediat i alhora cap al passat. Volem anticipar les notes que vindran, però també les associem amb allò que recordem a través de la música. Quan aquest circuit cortical funciona, n’hi ha prou amb una nota perquè la dopamina es dispari. Els que ja tenim una edat només podem escoltar el disc de Daft Punk com una paròdia o un homenatge. Com a metamúsica. L’escoltem i de sobte el viatge neuronal cap al futur coincideix amb el que va cap al passat. Llavors es produeix el curtcircuit: ens agrada i alhora sentim vergonya aliena.


Jordi Puntí, El Periódico, 15 de juny del 2013.
  
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma