L'endevinalla d''Els feréstecs'


Per arribar a tenir una cultura sòlida, rica i complexa, cal escoltar molt la ràdio i veure molt la televisió. Procés, aquest, que exigeix una forta dedicació i per tant llegir en excés pot prendre’ns un temps preciós. Si són escèptics davant les meves paraules (o bé estan traient bromera per la boca), continuïn atents.

Vaig anar a veure Els feréstecs de Goldoni al Teatre Lliure. En arribar ens van il·lustrar amb unes suposades entrades de Google on es llegia: “els defensors de les noves llibertats [el 1868, el 1873], que es trobaven bàsicament entre la incipient classe obrera, la gent de curta edat i les dones”. Ignorava que a la Revolució de Setembre i a la Primera República els nens i les dones haguessin tingut un paper tan brillant, mentre que els homes, m’inclino a creure, eren uns ultramontans ferotges. El nostre sexe sempre és suspecte de les pitjors atrocitats i crims. Veig un home pel carrer i me n’aparto. Tant de bo s’entrebanqués i es fotés de lloros.

Em va sobtar encara més l’explicació prèvia de l’actor Carles Martínez de la teoria d’un amic gallec: allò important dels catalans no és l’idioma sinó l’accent. Des de llavors que no podia treure l’entrellat d’aquesta endevinalla del director Lluís Pasqual, imagino. Ni jo ni ningú que conec. Fins que l’entrevista de Xavier Domingo a J.V. Foix del 1987, a l’arxiu de Catalunya Ràdio (una font d’alegries segura, a nivell del whisky Lagavulin), em va fer mitja claror: “Per damunt de la llengua i la nació, hi ha l’esperit que ens mou”, proclama Foix. És això el que ens mira de revelar Lluís Pasqual? Accent és l’esperit, la manera de ser i de fer? O és la simple entonació? Que em tregui de dubtes, per caritat, que des d’aquell dia, quan sóc a Madrid i pujo a un taxi, forço l’accent: “Ca ma puede dajar an l’asquina de la calla Palayu con Farnandu Sestu?”.

Enric Gomà, Ara, dimecres 5 de juny del 2013.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma