Mètode 333.333.333

Ve de gust escriure una carta als estimats serveis secrets d'aquí i d'allà (CIA, CNI, Mossos o franquícies diverses) com qui escriu la carta als Reis. La gràcia és que aquesta tampoc cal enviar-la. Només d'escriure-la en qualsevol sistema, inclòs paper i boli, saps que tard o d'hora els arribarà, ni que sigui escanejada. El cas d'Edward Snowden ha destapat l'abast de l'espionatge institucional. (L'entrada a Wikipedia d'aquest administrador de sistemes desaparegut a Hong Kong després d'abandonar la xicota a la bella illa hawaiana d'Oahu creix cada minut que passa). L'orwelliana sensació que ens controlen tothora és més actual que mai. Les revelacions sobre el programa PRISM fetes a The Guardian i The Washington Post són una evolució interessant de l'estrèpit causat per Julian Asange amb Wikileaks des de 2006. Snowden ha estat més selectiu a l'hora de tractar la informació i no ha prescindit pas dels mitjans de comunicació tradicionals, sinó que n'ha triat dos dels més prestigiosos per filtrar les seves revelacions. També, pel que sembla, s'ha procurat un aliat geoestratègicament tan poderós com el govern xinès per eludir el penós periple diplomàtic que encara protagonitza Asange. Qui sap on para, l'Snowden! No em diran que no té la seva gràcia que ara no el puguin localitzar malgrat disposar dels mètodes de vigilància tan sofisticats que ell mateix denuncia. Els ha ben xinat!

Recordo que la nit de cap d'any de 1984 vaig anar a una festa orwelliana. Uns amics britànics celebraven l'arribada al futur que George Orwell havia associat al famós Gran Germà en la seva novel·la 1984 (escrita l'any 1948). Jo el 84 cursava Filologia Anglogermànica a la UB i una de les millors professores que he tingut mai (Jacqueline Hurtley) ens havia abduït en una apassionant assignatura sobre Literatura Utòpica i Distòpica que, partint de l’obra fundacional de Thomas More, passava per autors com Morris, Huxley, Wells, Orwell o Burgess (autor, taronges mecàniques al marge, de la novel·la 1985). L'influx potent de la ficció havia generat un to conspiracionista que les copes van transformar en conspiranoic. Ens vam dividir en dos grups. El majoritari assegurava que el Sistema, un terme de l'època ara recuperat en usos antonímics, controlava cadascun dels nostres moviments. Jo era dels que se'n fotia, des d'un escepticisme patològic, brandant Poe. Trenta anys després els he de donar la raó, però el meu antídot continua sent vàlid. Llegiu el conte “The purloined letter” (La carta robada) d'Edgar Allan Poe i descobrireu, al costat de Dupin, com esquivar els estimats serveis secrets d'aquí, d’allà i d’allà on sigui (CIA, CNI, Mossos o franquícies diverses).

Màrius Serra. La Vanguardia. 18/6/13

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma