Morán saberut

L'última sabatina intempestiva de Gregorio Morán duia per títol “La nostra mort serà un suïcidi” (1/VI/13) i posava al mateix nivell tres fets recents per bastir un discurs cataclísmic sobre el futur del periodisme: l'adéu forçós de Maruja Torres al diari El País, una falta d'ortografia en l'edició castellana de La Vanguardia (“Dos islamistas degollan -en comptes del correcte degüellan- con machetes a un soldado en el sur de Londres”) i unes declaracions de José Martí Gómez a la revista del Col·legi de Periodistes (“el periodisme està acollonit”). La conclusió del tricolumnista (les seves sabatines són filípiques que es publiquen a tres columnes) era sentenciosa: el periodisme té por, però no pas a les noves tecnologies, sinó als “vells poders”. Abans d'arribar-hi, Morán s'entretenia molt en la falta d'ortografia en castellà, es preguntava retòricamente si era important, es responia que sí i hi afegia (disculpin la longitud de la cita, però Morán és amant de la hipotaxi): “encara que tothom es pot equivocar, fa esglaiar que no tan sols no aparegui cap rectificació (...) sinó que a més ningú no hagi escrit (...) per assenyalar aquest desgavell lingüístic que posa davant nostre una qüestió que, tot i que no hauria de ser necessàriament greu, sí que comença a ser-ho: o escrivim bé les dues llengües, o tot d'un plegat sorgeix l'evidència que totes dues s'escriuen amb el cul, per no dir amb parts més pudendes”. Hi estic plenament d'acord. 
 
Ara Morán acaba de recollir alguns articles seus a La decadencia de Cataluña (contada por un charnego) (Debate). Al pròleg, que deu ser l'únic text inèdit del llibre, Morán rememora els temps de Jordi Pujol i reprodueix una dita molt catalana: “San Pancras: doneu-nos salut i feina”. Que sant Pancraç perdi la Ce trencada potser es deu al teclat de la màquina (dels vells temps) que encara fa servir Morán per escriure. La T resulta més intrigant en un internacionalista com ell, perquè fins i tot apareix a l'estació londinenca de Saint Pancras. Morán admet que tothom es pot equivocar. Un altre ex president que treu el cap, Pasqual Maragall, perd la Q i esdevé Pascual (que és com s'escrivia en temps dels vells poders). La cosa es complica quan llegim a la pàgina 23 que “Lluís Companys declaró el Estat Catalá”, amb un inexistent accent obert que contrasta amb la mentalitat lingüística de Morán, capaç de dissertar sobre com sona de diferent en català la paraula “traidor” (p 151) però no pas d'escriure-la de forma correcta, amb la dièresi que fa de “traïdor” un mot trisíl·lab que, certament, es pronuncia diferent en català. Tothom es pot equivocar i rectificar, senyor Morán, però no tothom pot donar lliçons de llengua.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 4/6/13

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma