Pessoa transgènic

JV Foix volia acordar raó i follia. Fernando Pessoa va viure obsedit per una pregunta: el geni sorgeix de la follia? Ara, Jerónimo Pizarro edita, contextualitza i tradueix (del portuguès i l'anglès al castellà) un reguitzell de textos pessoans amb aproximacions a la resposta. Encara que sembli mentida, són textos inèdits que encara brollen del llegendari bagul sense fons de l'obra de Pessoa, gairebé vuitanta anys després de la seva mort. El volum, tan esfilagarsadament compacte com un nou livro do desassossego, es desplega rere un títol descriptiu que li atorga unitat: Escritos sobre genio y locura (El Acantilado). Els textos van de les simples notes breus a gèrmens d'assaig, sempre destinats a reflexionar sobre la genialitat i els seus territoris adjacents: “El criminal, el idiota y el loco son atávicos: se asemejan a nuestros antepasados remotos (...) El hombre de genio es antiatávico. Él se parece a nuestros descendientes remotos; se encuentra por delante de su estadio en la evolución. Los otros están detrás”. A la introducció Pizarro explica que el jove Pessoa va ser un àvid lector dels textos que produïa la psiquiatria de l'època, en la seva recerca desficiosa per comprendre's. “El loco, lejos de ser parecido al hombre de genio, se parece al hombre de juicio (...) Por eso, cualquier criatura normal se puede volver loca (...) pero nunca un genio”. Un dels temes recurrents dels textos és diferenciar el talent de la genialitat, com si en un cas es tractés d'elaborar un sistema i en l'altre de saltar-se'l. Més enllà de les elucubracions teòriques, algunes reflexions atenyen un grau de concreció notable, sobretot les que es refereixen a les obres literàries. Així: “Lo ultra-sencillo puede resultar genial; lo ultra-complejo, no. Lo más sencillo que hay es la unidad; es el primer requisito de una obra”.
Segur que Josep Palau i Fabre, el poeta alquimista, hauria subscrit aquesta descripció del procés creatiu: “El genio es una alquimia. El proceso alquímico es cuádruple: (1) putrefactio, (2) albedo, (3) rubedo, (4) sublimatio. Primero, se dejan pudrir las sensaciones; después de muertas, se blanquean con la memoria; entonces se rubifican con la imaginación; y finalmente se subliman mediante la expresión”. La mateixa naturalesa del tema fa que algunes reflexions siguin heterodoxes, com quan explora les relacions entre el riure i el sexe i fa una llista de no practicants d'ambdós: Jesucrist, Poe, Shelley, Pope, Swift... “La ausencia de sexualidad suele conllevar una ausencia de inclinación hacia el humor. (Es sólo una conjetura. De cualquier forma, la ausencia de la risa es psicopática)”. Unitària i fragmentària alhora, un cop més l'obra transgènica de Pessoa supera la prova de l'envelliment i mostra la seva insòlita vigència de perpetu esborrany miscel·lànic. Algunes de les seves paraules semblen escrites anit: “La enfermedad moderna es el diletantismo (...) esencialmente una incapacidad de aplicar la mente durante largo tiempo a algo”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura. 8/6/13

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma