Pompeia a Londres

Si aquest estiu pareu a Londres, no us perdeu l’exposició del Museu Britànic sobre La vida i la mort a Pompeia i Herculà. Haureu de comprar les entrades amb antelació i haureu de fer cues, però l’espera valdrà la pena. La mostra, que va obrir fa uns mesos i durarà encara fins al 29 de setembre, és una oportunitat única per veure els tresors recuperats d’aquestes dues ciutats que l’any 79 dC van quedar sepultades per l’erupció del Vesuvi. Els responsables de l’exposició han sabut combinar el to pedagògic, amb aquell aire seriós i una mica esnob dels documentals britànics, i una escenografia que afavoreix el misteri i l’emoció de qui fa un viatge amb la màquina del temps.

L’exposició es divideix en dos àmbits: la vida i la mort. La part de la vida és sobretot un cant a l’hedonisme dels romans de Pompeia i Herculà. A partir de la descripció de les estances que hi havia a les cases —la cuina, l’atri, el jardí—, el visitant intueix la quotidianitat i la vida privada dels seus habitants a través dels objectes que s’exposen. Taules carbonitzades, frescos que decoraven les cases públiques, mosaics, campanes de formes fàl·liques que portaven sort, estàtues divines, joies, gerros, fruites, capçals de llit... A banda dels pobres criats, fa la sensació és que aquella gent ja ho havia inventat tot i, a més, havia après a disfrutar. La part dedicada a la mort descriu amb precisió les últimes hores fins que la lava i les cendres ho colguessin tot, i són colpidors els motllos de guix que mostren les víctimes que provaven de fugir.

El Museu Britànic ha llançat una aplicació per a mòbil sobre l’exposició. Deu ser molt bona, perquè el dia que jo hi vaig anar, molts visitants estaven més pendents de la pantalla que no del que hi havia exposat. Era una imatge freda, del nostre temps, que contrastava amb la gràcia del que ens envoltava. Una de les coses més fascinants, per exemple, són uns frescos on algú hi va escriure grafitis grollers i divertits. Frases en llatí que han traspassat els segles, on les paraules s’han preservat amb tot el sentit actual.

Jordi Puntí, El Periódico, 1 de juny del 2013.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma