Transparència fabriana

Que la transparència és un fet revolucionari només es fa palès quan es revela el grau d’opacitat que ens envolta. Els pretextos per emmascarar la informació són múltiples i solen començar pel mot seguretat, un concepte bàsic per a la supervivència però massa sovint falsejat, quan som privats d’informació en nom de la seguretat pública i en benefici d’interessos privats. Per això cal celebrar que, des del divendres, les mítiques fitxes manuscrites de Pompeu Fabra siguin consultables per la xarxa al web de l’Institut d’Estudis Catalans (pompeu-fabra.espais.iec.cat). Jordi Mir, director amb Joan Solà de les Obres Completes de Fabra, explica com en plena Dictadura de Primo de Rivera la seva destitució com a catedràtic de català per raons polítiques va propiciar que es pogués dedicar a redactar el contingut del llegendari Diccionari Fabra en 14.751 fitxes manuscrites que comprenen 50.836 termes. Ara podem tenir-les en facsímil, alhora que comprovar-ne els afegitons, les supressions i les correccions. La número 5, per exemple, conté tres entrades (cabanya, cabanyar i cabaret) l’última de les quals definida de forma deliciosa: “Restaurant alegre on es balla, es canta, que freqüenten dones galants, etc”. Quin etc més suggeridor!
 
La fitxa 250 està superpoblada. Havia de tenir quatre entrades, que hi figuren mig escrites amb tinta (espanyar, espaordidor –a, espaordiment i espaordir) però abans de definir les dues últimes Fabra s’adona que potser se n’ha descuidat alguna i n’afegeix quatre més, escrites i definides en llapis al marge esquerre: espanyaportes, espanyol, espaordible i espaordidament. Busco a la meva edició del Fabra (17ª, febrer de 1983, revisat i ampliat per Josep Miracle) per veure com va acabar la cosa i veig que entre espanyol i espaordible, oh miracle!, encara n’hi ha quatre més: espanyolisme, espanyolista, espanyolització i espanyolitzar. Wert avant la lettre. Per distendir l’ambient a la meva pantalla consulto la fitxa 419. Hi figuren els mots follament, follador -a, follar, follejar i follet, aquest última ratllat amb un traç tan gruixut que gairebé no es pot llegir què hi deia (“Esperit que...). El tercer, després d’una lacònica definició en dos infinitius i un gerundi (“Prémer, aixafar, trepitjant”), inclou un exemple gloriós que anys després cantaria Pau Riba: “Avui fem la verema i demà follarem”. I pel que fa al segon, l’adjectiu follador –a, també té la definició mig ratllada, de manera que una part va ser exclosa del diccionari. La que es va mantenir diu: “El qui folla”. La part ratllada, després d’un punt i coma, feia “veremador”. O què us pensàveu?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 24/6/13 



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma