Ulls tristos, ànima de monstre

 Una vegada em vaig fer afaitar en una barberia de Nova York. Hi vaig entrar perquè un cartell a la porta deia que hi havien filmat una escena d’ Els Soprano (sóc mitòman). També hi havia fotos signades per James Gandolfini i altres actors de la sèrie. Era una de les barberies més antigues de Manhattan i la portava un italià que es deia Rocco i tenia la veu rogallosa. Quan vaig entrar, Rocco duia una navalla a la mà i em va assenyalar la cadira dle fons. Un altre barber em va fer la barba. Em va explicar que era armeni i de jove, al seu país, tocava el violí. Mentre feia anar la navalla amb delicadesa, com qui treu música d’un arquet, vaig tancar els ulls i no em va costar imaginar-me que estava dins un episodi d’Els Soprano. A la ràdio sonava Charles Aznavour i en Rocco discutia amb un altre client si el cantant francès encara era viu o ja havia mort. 

Si avui fos a Nova York, tornaria a la barberia per buscar-hi el record de Tony Soprano, de Gandolfini. Després llogaria un cotxe i aniria a voltar per Nova Jersey com qui entra en els títols de crèdit, passaria pels barris residencials de North Caldwell i pels nusos d’autopistes, pels aiguamolls enfangats que sobrevolen els ànecs i pels bars de nit com el Bada-Bing, on els rètols sempre tenen una bombeta fosa. Pel cel els avions baixarien cap a Newark i al capvespre aniria fins a Bloomfield i faria un gelat al Holsten’s, el restaurant on s’acabava l’últim capítol d’Els Soprano...

“Dont stop believin, deia la cançó de Journey que tancava la sèrie, i ara aquella fosa en negre enigmàtica s’entén més que mai com un toc de dol. Estarem d’acord que l’obra mestra de David Chase té moltíssimes virtuts, però si ens va atrapar durant 86 episodis va ser sobretot a gràcies al magnetisme de James Gandolfini, potser el millor actor de la seva generació. La interpretació que feia de Tony va convertir el mafiós en una icona mundial, d’una versemblança que posava la pell de gallina.

 Més enllà de la còrpora sòlida i el caminar pesat, el seu repertori de recursos estava ple de subtileses que donaven una ànima al monstre. Ningú respirava com Tony Soprano, per exemple, amb aquella congestió nasal que espesseïa l’aire al seu voltant. Els ulls melancòlics, o a vegades perduts, li donaven un contrapunt humà, de complexitat, sobretot durant les discussions amb la Carmela, i quan seia davant la doctora Melfi passava de l’assassí turmentat al nen ingenu en un parpelleig. Recordo la sensació d’alleujament quan somreia, amb una mirada franca, enmig d’una escena tensa: llavors, en aquells moments, ens tenia a tots ballant al palmell de la mà.

Gandolfini va agafar protagonisme massa tard i s’ha mort massa d’hora. El recordarem sobretot com a Tony, encara que la seva aparició breu en altres pel·lícules era tot un festival: penso, per exemple, en els deu minuts memorables que tenia a Killing them softly, com a assassí a sou decadent, i que enlairaven el film. Vet aquí la grandesa dels actors excepcionals com ell: vam passar tantes hores amb Gandolfini que el dolor que sentim ara per la seva mort és també el dolor per la mort de tots els seus personatges, els que va fer en el passat i els que hauria fet en el futur. Tornar-lo a veure a la pantalla, ja sense edat, és l’única manera de ressuscitar-lo, l’únic consol.

Jordi Puntí, El Periódico, 21 de juny del 2013.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma