dilluns, 15 de juliol de 2013

Cal Ballar el Can Cal

Albert Gusi és un artista singular que fonamenta les seves propostes en aspectes referencials com l'onomàstica o la toponímia. Veig que n’acaba de llançar una de nova, i que aquest cop la signa Albert Gusi de Cal Florènciu. No cal dir que el renom de la família de  l'artista és Florènciu. Encara bo que no és de Cal Cagarel·la o de Can Pixa-i-rellisca, dos dels múltiples renoms escatològics que he conegut. Suposo que, malgrat la flagrant desverbalització que imposen temps i país, gairebé tothom sap què volen dir Can i Cal, però per si de cas aclariré que Can és la contracció de ca (casa) i l'article en i Cal de ca i el. Encara ara es parla de Can Barça (sobretot per lloar-lo) o de Can Fanga (sobretot per criticar-la) i potser algú gosaria queixar-se d'una situació de gran desori dient que sembla Can Seixanta. En tot cas, encara conec gent que  va a cal metge o que parlen d’un entrevistat a can Cuní. A can Gusi també es fan dir  Geocrea Cultura i ara articulen la proposta en una suggerent pàgina web de nom ben precís: CanCal.cat. Allà hi trobaran un mapa cancalístic en progrés i també la manera de participar en aquesta proposta artística que pretén omplir el mapa de mots, noms, malnoms, sobrenoms o motius reals que serveixen per identificar persones, famílies, cases... Com sempre, Gusi té cura de tots els detalls: no hi ha  Home sinó Ca l'Usuari i Ca la Botiga és el botó que remet a les samarretes i altres productes. Només cal registrar-se i ja es poden afegir tants Cals o Cans com calgui. 

La fraseologia local en té molts de relacionats amb la riquesa o la mort. A Viladrau, per exemple, quan un nen no menjava li deien que hauria de passar una setmana a Can Panella (que era una casa molt pobra) i en el mateix cas a Besalú l'engegaven vuit dies a Can Candara (una casa al mig del bosc habitada per una bruixa) perquè li passessin les manies. A Matadepera quan un nen demanava una cosa molt cara li deien “però què et penses, que som de cal Barata?”, en referència a una família benestant. Pel que fa a la mort, he recopilat desenes de dites locals que prenen el renom de la casa més propera al cementiri com a metonímia. A Castellerçol anar a Cal Cuires vol dir morir-se, a Tiana van a Can Cirera, a Matadepera a can Roure, a El Prat darrere de Cal Saio, a Alella van de cap a Can Catarra, a Besalú a Can Pariot, a Vilassar de Mar a Ca l'Eduard i a Cardedeu a Cal Xerigot, l'última casa abans del passeig de xiprers que mena al cementiri noucentista. I els cardedeuencs més grans o memoriosos encara afegeixen: abans, Cal Pastó. Perquè, ja se sap, res mai no serà com abans. 

Ni tampoc cal, potser.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum. 15/7/13

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir