Eclosió, Plètora, Silenci


Eclosió.
Quan s'arribi a escriure el novè volum de la Història de la Literatura Catalana, segurament, el 2013 hi sortirà recalcat per haver estat l'any en què va començar l'eclosió definitiva de la literatura en qüestió, al mercat anglosaxó. Fins avui, per exemple, Lost Luggage, de Jordi Puntí, A Thousand Morons, de Quim Monzó, The Sound of One Hand Killing, de Teresa Solana, i In Diamond Square, de Mercè Rodoreda, han aparegut a les llibreries, tant virtuals com tridimensionals, d'Anglaterra i els Estats Units.
Plètora.
Els últims tres títols els devem a Peter Bush, un traductor de fama internacional que, amb el pas dels anys, ha traduït un munt de novel·les del francès, el castellà i el portuguès abans de concentrar-se principalment, com fa ara, en traduccions del català. La seva versió de La plaça del Diamant, en particular, podria aconseguir que aquesta obra entrés, per fi, al cànon habitual dels lectors angloamericans. Però, a més, Bush, aquest any, traurà Russian Stories, de Francesc Serés, The Body Hunter, de Najat El Hachmi, i –aviat és dit– The Gray Notebook i Bitter Life, de Josep Pla, a més d'Uncertain Glory, de Joan Sales. Si hi afegim les versions imminents (d'altres traductors prestigiosos) de Barcelona Shadows, de Marc Pastor, i Dark Vales, de Raimon Casellas, queda clar que abans d'arribar al, ja mitificadíssim, 2014, els lectors en anglès tindran prou títols d'autors tant contemporanis com clàssics per saber una mica de què va la pel·lícula catalana.
Silenci.
Tot plegat és d'agrair, atès que, en altres àmbits, Catalunya continua sent espectacularment obviada entre els angloparlants. Per exemple, quan, dissabte passat, gairebé 90.000 espectadors sobiranistes (i 400 músics i rapsodes ídem) van omplir el Camp Nou, a la premsa angloamericana no en va sortir ni un breu abreujat. (Tot buscant-ne referències a la xarxa, per fi a The New York Times vaig topar, exaltat, amb el titular Concert Freedom Catalonia, però en fer-hi clic em va sortir un article sobre una commemoració musical de l'obra de Pau Casals a la Costa Daurada, el 2001). O sigui, si fos el senyor Mas, no només enviaria la carta a Rajoy i també a Brussel·les, sinó que convertiria aquesta ciutat en el meu centre d'operacions (tot obrint una delegació permanent a Washington, per si de cas).

Matthew Tree, El Punt Avui, 07/07/2013

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma