Els socialistes i la pastanaga

 Avui m’he llevat amb ganes de fer el profeta. No sé com serà la situació política d’aquí 20 o 30 anys —comencem bé—, ni tan sols sé si la llibertat democràtica estarà tan grapejada com avui dia, o encara es pot caure més baix. El que sí que puc profetitzar és que aleshores, quan mirem enrere i contemplem la crisi actual, al centre de les decepcions hi haurà les esquerres europees, aquells partits que durant dècades havien significat alguna mena d’esperança per a molta gent. 

No parlo pas de culpes. Les culpes estaran repartides i la dreta més retrògrada, com la que fa i desfà ara mateix a Espanya, sens dubte haurà de respondre pels abusos que es permet. Però això no és cap profecia: en el futur, quan la dreta miri enrere i pensi en aquesta crisi, la veurà com un accident i les seves conviccions no hauran canviat gens. Al capdavall hauran seguit la seva lògica, dictada pel capitalisme i les desigualtats com a motor econòmic. No, les decepcions vindran per l’esquerra perquè en el moment en què se’ls esperava —és a dir, ara—, no van fer gairebé res. Només cal pensar en els socialistes  a Espanya, França, Catalunya, en els demòcrates italians, els laboristes anglesos, les esquerres a Grècia o Portugal... Tothom recordarà que en lloc de posar-se al costat del ciutadà, de proposar alternatives, els va paralitzar la manca de decisió, la conformitat en les retallades, la pèrdua de contacte amb els votants...

Tant de bo m’equivoqui i aquestes profecies no vagin enlloc, però els símptomes hi són. Passen els anys i la recessió és la prova que aquell socialisme burocràtic de Blair, de Zapatero, era una aixecada de camisa. Mentre la classe mitjana cada dia és més pobra, creix la desafecció per aquella Europa unida que ens pintaven tan idíl·lica. Ara el paquiderm es mou a poc a poc, i ni tan sols sembla que reaccioni davant el creixement de l’extrema dreta i les noves formes del nazisme. A la dreta convencional ja li va bé, perquè per comparació la fa semblar moderada. Són els socialistes els que s’han d’espavilar, o si no malament rai. Profetitzo.

Jordi Puntí, El Periódico, 1 de juliol del 2013.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma