Estrella Dann

La presència, omnipresència o absència d'intèrprets al Concert per la Llibertat ha provocat interpretacions diverses. El cas Dyango, potser el més sonat, mostra els mecanismes de la fluctuant cotització simbòlica. La seva claredat expositiva davant les incrèdules invectives dels contertulians de 13tv l'ha transformat en un símbol del català de peu pla. Retrocedim fins al 1985, situem-nos al mític concert de Llach a l'estadi i provem d'imaginar-nos-en un altre  ple de banderes estelades corejant el nom de Dyango, és a dir, de Josep Gómez i Romero. Algú hauria estat capaç d'imaginar-s'ho? Dyango, que ha actuat a Iberoamèrica tant com Serrat, entronca amb l'independentisme per la via melòdica. L'home tossudament alçat que cantava Suspiros de España (i Rosor) explica que si s'hagués cregut totes les cançons d'amor desesperat que interpreta hauria parat boig. Dissabte va cantar Boig per tui l'estadi va embogir. El cas de Pere Pubill i Calaf, Peret, és una mica diferent. L'adaptació de la seva Gitana hechicerail·lustra el camí recorregut per un ampli sector de la progressia barcelonina que als noranta entonava amb eufòria olímpica “Barcelona es poderosa, Barcelona tiene poder” i dissabte cantava amb satisfacció sobirana “Catalunya té molt poder”, que sembla una constatació i només és un desig. En tot cas, ha nascut un himne alka-seltzer per a l'endemà de la independència. 

Cada artista és un cas i Ramoncín una excepció que confirma la regla que ha picat els dits de Pedro Guerra, però tots els processos tenen punts d'inflexió. Busco en l'elenc artístic menys reivindicatiu un repte de la magnitud de Dyango per imaginar-me'l cantant al costat de Peret el nou himne. Per no demanar impossibles (no m'hi imagino ni Ana Belén ni Raphael ni Melendi, per entendre'ns) m'imposo que tingui alguna connexió personal. L'alcoià Camilo Sesto em sedueix, però em decanto pel francès Georgie Dann. El rei de les cançons d'estiu es va casar el 1974 amb una de les seves ballarines, la catalana Emy. És la meva aposta ideal per imaginar-me'l cantant “Catalunya té molt poder” perquè el seu primer disc, previ al magi del 68, ja es deia La contraprotesta (1967). Miro què fa ara i trobo que la cançó que pretén colar aquest estiu du per títol La cerveza. Sorprenentment, el videoclip no l'esponsoritza cap marca. L'ha gravat en un entranyable cafè anomenat Clasic (amb una S) i només hi surten dues marques: Desigual i la Roja. Tothom vesteix uniforme de guiri (samarreta i xancletes) llevat de Dann, que va com sempre impecable, amb americana blanca. És el nostre home. Al concert de l'endemà cantarà Georgie Dann i farem una barbacoa.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 2/7/13

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma