Fawlty, Hotel, Manuel


Fawlty.
He perdut el compte de les vegades que he vist les dues temporades de 'Fawlty Towers', emeses a
Anglaterra el 1975 i el 1979, i a Catalunya (amb el nom d''Hotel Fawlty') el 1986. Ubicada en un hotel anglès regit per un propietari que té tírria als clients propis, aquesta sèrie va ser votada el millor programa de televisió anglès de tots els temps per l'Institut Britànic de Cinema, el 2000. La clau del seu èxit rau, segurament, en el fet que els guionistes (John Cleese i Connie Booth) van dedicar sis setmanes de feina –aleshores, un període insòlitament llarg– a cada capítol de mitja hora: tres a l'estructura i tres més als diàlegs.

Hotel.
Un dels meus dos episodis preferits és 'L'amanida Waldorf', en què un nord-americà arriba a l'hotel i vol sopar, però el xef està a punt de plegar. El nord-americà dóna 20 lliures a Basil Fawlty, el propietari, per convèncer el xef que es quedi mitja hora més. Fawlty acomiada el cuiner i embutxaca els diners, amb la intenció de preparar el sopar ell mateix. Però quan el client demana una amanida Waldorf, en Basil, que no té ni idea de què és, es veu obligat a preguntar-ho de part del xef inexistent: “El xef vol saber si porta formatge, enciam...?” I un cop assabentat dels ingredients, no en troba un d'essencial: “El xef pregunta què li sembla una amanida Ritz: idèntica a l'amanida Waldorf, però sense les nous?”

Manuel.
La situació empitjora fins al punt que en Basil decideix apaivagar el client enutjat tot llegint-li, en veu alta, una carta suposadament escrita pel xef, en què aquest demana disculpes per no haver sabut fer l'amanida com cal. I quan això no funciona, entra a la cuina per escenificar una baralla amb el xef invisible, donant-li la culpa de tot. El nord-americà acaba irrompent-hi i descobreix que no hi ha cap xef, que en Basil s'ha quedat els diners i que, tot plegat, ha estat una gran pantomima sostinguda per una tirallonga de falsedats. És a dir, una metàfora perfecta de la situació actual del govern del PP, amb el senyor Rajoy fent el paper del propietari de l'hotel i la societat civil, el del client enganyat. El que no se sap és si finalment aconseguirem saber què amaga a la seva cuina i fins a quin punt ens ha estat mentint. Al cap i a la fi, en aquesta sèrie de comèdia espanyola, no hi ha cap cambrer incompetent de Barcelona dit Manuel, sinó un polític mut de Madrid dit Mariano.

Matthew Tree, El Punt Avui, 21/07/2013

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma