dilluns, 8 de juliol de 2013

Final feliç

Fins fa quatre dies un final feliç remetia al cinema de Hollywood, en el qual sempre ha cotitzat molt que l'espectador acabi amb un somriure d'orella a orella i unes ganes irrefrenables de comprar una altra entrada. És veritat que alguns espectadors deploren les flors i violes del fals petó de rosca final i també que hi ha precedents històrics que desmenteixen l'èxit de la felicitat finalista. Després de triomfar amb L'òpera de tres rals, l'any 1929 Bertold Brecht i Kurt Weill van estrenar a Berlin un altre musical, escrit amb Elisabeth Hauptmann, que duia per títol justament Final feliç. Malgrat un títol tan falaguer va fracassar estrepitosament i van haver de plegar després de només set representacions. En ple segle XXI la proliferació d'establiments de massatges d'estètica oriental ha canviat el sentit dels finals feliços tal com els entenia el cinema familiar. La ironia d'una ignota massatgista devia introduir el terme per insinuar un final sexual a la feina manual i aquesta gracieta ha estat una llufa tremenda per a la fisioteràpia i el massatge no sexual, fins al punt que molts professionals han d'especificar que no fan finals feliços i normalment no saben gaire com dir-ho. 

L'amiga farmacèutica Marga Quinteiro, de qui havíem estat clients preferents durant la dècada que vam conviure amb el nostre fill Llullu però a qui ara afortunadament veiem menys, em regala un dels fulletons de propaganda típics de farmàcia. Va dins d'un gran sobre blanc de Sandoz (subtitulat en lletra petita a Novartis company) presidit per una pregunta inquietant: “¿Un final feliz?”. De l'interior en surt un díptic a quatre tintes que la respon. Hi posa “Final feliz” en grans lletres blaves sobre una foto de dos rostres en primer pla, un home i una dona, amb els ulls tancats i posició horitzontal, com si dormissin de costat. Són dos rostres satisfets, com a mínim el d'ella, el cabell mig embullat, que dibuixa el dolç somriure de qui està al setè cel. Resulta entranyable que ell porti un pijama blau i ella rosa, potser per suggerir sexe més procreatiu que recreatiu. Al capdamunt, la solució a tots els enigmes: “Genérico de Viagra”. Al capdavall, el nom del genèric en qüestió: “Sildenafilo Sandoz, comprimidos EFG”. L'interior del díptic amplia la informació, però no cal afegir-hi gran cosa més. Es tracta de “conseguir la plenitud sexual” amb l'ajut de les famoses pastilletes blaves, en aquest cas en la versió del genèric, que és com la marca blanca. Em fascina la facilitat amb què les expressions viatgen i s'adapten a nous usos: de les pantalles dels cinemes de barri a la prostitució de pladur i d'allí directament a la farmàcia. Què n'hauria pensat Brecht? I Elisabeth Hauptmann?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 8/7/13

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir