Hannah Arendt (la pel·lícula)

 Tots tenim moltes ganes que ens agradi Hannah Arendt (la pel·lícula), perquè no passa gaire sovint que una ment privilegiada com la de la pensadora jueva rebi l’atenció del cinema, i a més s’estreni a les sales comercials, però desenganyem-nos: la pel·lícula és molt fluixa. Només se salva, i encara, la columna vertebral de la història. S’hi narra el viatge de Hannah Arendt a Jerusalem per assistir al judici contra el nazi Eichmann, el procés d’escriptura de l’article i després, un cop es va publicar al New Yorker, les reaccions irades de lectors, institucions jueves i col·legues professors a la universitat. Tot i que la interpretació de Barbara Sukowa potser és massa glacial, el film sap transmetre la mirada d’Arendt davant dels fets, lluny del patetisme i qüestionant l’actitud d’algunes comunitats jueves a l’inici del nazisme. La seva referència polèmica a la banalitat del mal neix de la voluntat de comprendre, no pas de rabejar-se en la pena col·lectiva. El farciment de la història, en canvi, és de cartró pedra: la direcció d’actors a les escenes de grup és maldestra; hi ha alguns personatges només esbossats amb quatre tòpics, com Hans Jonas; els flashbacks per explicar la relació d’Arendt amb Heidegger són de fulletó. Això sí, tots fumen molt. 

Qui surt més mal parada a la pel·lícula és Mary McCarthy, escriptora, intel·lectual i amiga durant molts anys d’Arendt. La directora i guionista Margarethe von Trotta l’ha reduït a una dona frívola i superficial, que apareix de tant en tant per intercanviar quatre frases sobre l’amor o la infidelitat, o com a missatgera que li dóna males notícies. A la realitat, l’amistat d’Arendt i McCarthy va durar molts anys i es fonamentava en la curiositat intel·lectual, com sabrà qui hagi llegit l’epistolari d’elles dues, traduït al castellà com Entre amigas (Lumen, 1999). Es van escriure continuadament durant 25 anys, fins a la mort d’Arendt, i a les cartes hi ha lloc per a la conversa quotidiana i fins i tot xafardera, però també per a l’intercanvi de lectures i la complicitat de dues dones de caràcter. Cap bri d’aquesta amistat complexa no s’entreveu al film. Quina oportunitat perduda.

Jordi Puntí, El Periódico, 29 de juny del 2013.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma