La vida és una tómbola

La Loteria espanyola fa 250 anys. El primer sorteig es va fer en 1763 amb el nom de “Lotería Real”. Va consistir en l'extracció de cinc boletes d'una bossa on n'hi havia noranta. Per això ara d'aquesta modalitat se'n diu la Primitiva. El tràfic de somnis relacionats amb el déu Atzar ha viscut una evolució notable. La loteria actual va néixer l'any de la Pepa, el 1812, i la famosa Quiniela de l’1X2 el 1946, aprofitant l'auge del futbol, que encara dura. La qüestió és que els responsables de Loterías y Apuestas del Estado impulsen ara una campanya molt narrativa (segur que els responsables de l'agència McCann parlaran de <CF21>story-telling</CF>, en el seu castellà castís) centrada en l’entranyable figura d'un col·leccionista de bitllets de loteria. L'home viatja en tren amb un àlbum i aprofita cadascuna de les peces de la seva col·lecció per explicar una història. Així, el bitllet de 1763 permet que un pescador es compri un vaixell i esdevingui explorador, el de 1837 la creació d'un gran zoo, amb el bitllet de 1870 una camperola munta un hostal on convida tothom, el de 1911 impulsa un pilot a guanyar la cursa d'Indianàpolis i amb el de 1986 un jove emprenedor inventa unes sabatilles esportives fantàstiques. La idea és que la loteria ens permet complir els somnis. En temps de crisi és una idea potent. Una sortida com la del gruista a l'atur que va guanyar més d'un milió i mig d'euros al Pasapalabra la setmana passada. És atractiu però malament rai si ens hem de refiar dels cops de sort per encarar el futur. 

L'any 1886 Jules Verne va publicar Un billet de loterie una rocambolesca novel·leta per entregues que explora aquesta idea. Un pescador noruec que es vol casar compra un bitllet de loteria abans d'anar a fer temporada a Terranova. Verne inventa mil desgràcies (naufragi, estafes diverses, hipoteca, usurers, ruïna: tot molt actual, ja ho veuen) fins arribar a un final apoteòsicament feliç, amb retrobament dels enamorats i bitllet de loteria premiat inclosos. Als supersticiosos els agradarà saber que el número de la novel·la era el 9.672. El dramaturg Ignasi Iglésias, en canvi, va triar el número 10.341 com a detonant de Les garses (1906) un drama en el qual treure la grossa al sorteig de loteria esdevé un veritable malson per a la família agraciada. Iglésias contraposava el diner fàcil a l'esforç i lloava la qualitat redemptora del treball. És obvi que a l'Espanya de Bárcenas el relat de Verne ven molt més que el d'Iglésias, i per això la campanya de McCann és bona. Només hi grinyola un petit detall. Els bitllets premiats no acostumen a acabar enganxats a l'àlbum de cap col·leccionista. Normalment només es col·leccionen els que no han tocat.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 23/7/13

Aquest és l'espot

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma