dilluns, 8 de juliol de 2013

L’altre Viladomat

 Entre les coses més estranyes que he escrit a la vida hi ha una sarsuela. Es deia La desgraciada i la vam engiponar junt amb Jaume Collell, Xavier Boada i Toni Coromina, fent servir una partitura sense llibret del mestre Joan Viladomat. Aquest músic, que va néixer a Manlleu el 1885 i era el germà gran de l’escultor Josep Viladomat, va composar més de 500 peces, entre les quals hi ha cançons tan conegudes com aquell Fumando espero que va popularitzar Sara Montiel,  El vestir d’en Pasqual, Niní o El tango de la cocaina. 

Si la nostra Desgraciada va arribar a bon port, i fins i tot es va estrenar, va ser gràcies a l’ofici i la passió del periodista, músic i actor Jaume Collell, que era qui havia descobert la partitura. El seu coneixement dels gèneres musicals de l’època —el foxtrot, el cuplet, el tango—, afegit a la fascinació per l’escena desvergonyida d’aquella “Barcelona descordada dels anys vint”, com diu ell mateix, es pot resseguir ara en el llibre que acaba de publicar: El músic de l’americana vermella (La Magrana). Tot i que vol ser una biografia musical de Joan Viladomat, Collell va més enllà i al seu voltant recrea tota una època que sobreeixia de talent i llibertat creativa. És el Paral·lel d’abans de la guerra, la nit barcelonina que havien retratat Planes i Sagarra, Gasch i Zúñiga, i que estava en la mateixa línia d’onda que el Berlín dels cabarets i el París de la belle époque. Són els anys daurats del music-hall, de l’Edèn Concert, el teatre Victòria, l’Arnau, els cafès, les pepes i la coco.

Collell reviu els orígens de Viladomat, les inquietuds, l’aprenentatge, el tràfec diari de les acadèmies musicals del carrer Conde de Asalto, les connexions amb els lletristes, les aprenents de cupletistes i les vedets famoses. Pel camí coneixem tot de personatges sensacionals: Garzo, Misterio, Passarell, Amichatis... Noms que no sempre, com passa amb el mateix Viladomat, es van guanyar el dret de sortir a la Gran Enciclopèdia Catalana. Massa propers als baixos fons. Per esmenar-los la plana i compensar loblit, estaria bé que el ja existent carrer Viladomat també estigués dedicat al músic de l’americana vermella. No és demanar gaire, si fins i tot ja neix al Paral·lel.

Jordi Puntí, El Periódico, 6 de juliol del 2013.
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir