Per què no li diré el Tata

El senyor Gerardo Martino és el nou entrenador del Barça. Sabem que a l'Argentina tothom li diu el Tata, tot i que ningú no acaba d'aclarir-ne el perquè. Ni el mateix Martino. El Tata. Des del primer moment aquesta síl·laba duplicada s'ha apoderat del barcelonisme, encara en estat de xoc per la recaiguda de Tito Vilanova. La proximitat paronomàsica entre Tito i Tata no ha passat desapercebuda, de manera que tots ho hem celebrat amb joia infantívola per Twitter, mar i ràdio. La memòria col·lectiva ens ha fet rescatar altres membres de la sèrie TT tan variats com Tete Montoliu, Toti Soler, Titi Henry, Francesco Totti, Jacques Tati, Tita Cervera, Totón Comella, el pallasso Totò, Desmond Tutu, el Tato o la Tata Golosa (mmm, los micrófonos!). Fins aquí la prehistòria. La pregunta, ara, és si ens hem d'abonar al tataisme o podem optar per altres solucions onomàstiques menys mimètiques. Ni Gerardo ni Martino són noms difícils de pronunciar. Durant els anys vuitanta el Barça va tenir un lateral maurità, fitxat del Las Palmas, que es deia Gerardo, Gerardo Miranda. L'endemà del fitxatge de Gerardo Martino en Joan Maria Pou apostava en un tuit  pel martinisme i demanava complicitats per fer front al tataisme general que constatava. Tot just ha passat una setmana i la síl·laba Ta ja ho tenyeix tot. Que cadascú li digui com vulgui, però ara que encara està tot per dir i tot és dicible, trobo que és un bon moment per exercir el dret a decidir com dir-li. I jo no li penso dir el Tata.

No li diré el Tata per respecte al Tito. No li diré el Tata perquè em grinyolen les famílies amb tete i tata. No li diré el Tata  per una qüestió de concordança. No li diré el Tata perquè, en principi, Martino no marcarà gols ni protagonitzarà jugades espectaculars que ens puguin fer quequejar d'emoció a crits com quan Henry marcava al Bernabeu per partida doble i els narradors de la gesta s'encallaven en la síl·laba Ti de Titi, Tititití... No li diré el Tata perquè a Messi tampoc li dic el Leo, ni molt menys encara el Lío, tal com feia Maradona. No li diré el Tata. Trobo que  és un moment ideal perquè el personatge es reinventi, creixi i es faci un nom (nou) a Europa. No li diré el Tata perquè rima amb patata. No li diré el Tata perquè no suporto els barcelonins que es fan el merda i anemenen Gabo el Gabriel García Márquez, com si l'haguessin tractat en la intimitat. No li diré el Tata perquè tant ell com jo ja tenim prou edat com per començar a estar atents a la pròstata. No li diré el Tata perquè propicia els jocs de paraules dolents: tatami, cantata, apòstata, estatal, saltataulells, catatalà... Posdata: estic amb tu, Pou: martinisme; sóc molt del dry; shaken, not stirred.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del 30/7/13

Comentaris

  1. De la mateixa manera que per l'onze de setembre esta previst fer una cadena humana, els blogs també ens estem preparant per enllaçar-nos

    ens agradaria que us afegíssiu al projecte i si podeu fer-ne difusió

    animeu-vos !!

    http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma