Els catalans quan van pel món

 L’escena podria haver passat aquests dies dagost, ahir, fa cinc minuts. El lloc podria ser un carreró de Praga, el bufet lliure d’un hotel d’Acapulco, l’ombra escassa de la Giralda de Sevilla. Un noi i una noia miren una guia i parlen del que faran després de dinar. Al seu voltant hi ha una pila de turistes com ells. De sobte els passa pel costat una família —matrimoni i dos fills— i el nen els sent parlar. 

—Mira, papa, catalans! —diu assenyalant-los. Sorpresos, el noi i la noia alcen la vista de la guia i somriuen. És el quart cop que els passa durant el viatge. 

—Ah sí? Sou catalans? —fa la mare. El nen que els ha descobert els mira orgullós. 

—I tant! —respon ell—. I de bona terra. 

—D’on sou, si es pot saber? 

—De Ripoll. Bé, jo sóc de Ripoll. Ella és italiana. —La noia, tímida, fa que sí amb el cap.

Ah, nosaltres som de Vilafranca. 

—Bons vins al Penedès! —fa el noi—. Jo tinc una cosina que s’està a Vilafranca. Potser la coneixeu i tot. Viuen per allà al pavelló. 

—Al pavelló... I on treballa? 

—En una merceria de la Rambla. Fa molts anys que hi és... 

—I tant! La Roser! —el talla. El seu marit se la mira sorprès, però content que hagi fet la connexió—. És aquella noia casada amb en Toni, el de l’aigua... 

Riuen de la coincidència. 

—I tu dius que ets italiana? Parles molt bé el català...

Gràcies. Sí, sóc de Milà. 

—Ah, perquè el fill de la nostra veïna ha fet un Erasmus a Bolonya... 

—No, no, jo de Bolonya no conec ningú. 

—Doncs jo —diu el marit, mirant de reprendre el fil—, vaig fer la carrera amb un de Ripoll... Però esclar, seria massa casualitat. 

—No, no, digues. Com es deia? 

—Vilalta. Llucià Vilalta. Era alt i cepat. Dic ‘era’ perquè potser fa 20 anys que no el veig... 

—Llucià Vilalta? Ara no hi caic. Però segur que el conec, eh? —fa el noi de Ripoll. 

Després parlen del lloc de vacances, de l’hotel on s’estan, d’aquest argentí que han fitxat per entrenar el Barça. S’acomiaden com si es coneguessin tota la vida. A vegades hi ha catalans que sembla que viatgin pel món només per la il·lusió de trobar altres catalans.

El Periódico, 5 dagost del 2013.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma