Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2013

Riquer i Reich-Ranicki

Imatge
La mort s’ha fixat aquesta setmana en la lletra R, secció grans mestres de la literatura, i s’ha endut Martí de Riquer (99 anys) i Marcel Reich-Ranicki (93 anys). No sé si es van arribar a conèixer mai, probablement no, però sens dubte haurien pogut mantenir bones converses sobre literatura, descobrir-se autors menors i divertir-se tot recitant versos de trobadors i Minnesänger, discutint de la ironia al Quixot o recreant-se en la melancolia del jove Werther. Els altres, mentrestant, els hauríem escoltat embadalits davant tant de coneixement, dos savis que amb tota la modèstia entretenien el plaer de la lectura.

Riquer era així, sens dubte. El vaig tractar un parell de vegades, sempre gràcies a la seva filla Isabel, i vaig comprovar que duia al cap la literatura que estimava, una presència viva i constant dels clàssics que s’actualitzava cada dia. Mai no era tard per qüestionar-se el sentit d’un vers de Bernat de Ventadorn, o refer els passos de Cervantes per Barcelona, i a estones se…

Més lluny, més lluny

Algun tribunal jutjarà algun dia Federico Moccia. Aquest escriptor cinquantí, fill d'un guionista que va treballar per a Totò i altres còmics italians, es va iniciar en el món audiovisual. Poc o molt, totes les seves creacions es mouen en l'àmbit del que en podríem dir romanticisme rosa, que és el que no surt als llibres de text. L'any 1992 Moccia va publicar una novel·la d'amor que portava per títol Tre metri sopra il cielo. Els sona? Doncs al principi no se la va llegir ni Cristo. Va passar un any, dos, un lustre, una dècada... i de sobte, l'any 2004 va començar a circular entre els adolescents com una droga i se'n va fer una versió cinematogràfica que encara en va disparar més l'èxit, fins al punt que un aspecte de la ficció mocciana va prendre cos. Han vist mai una barana plena de cadenats de tota mida? Doncs és culpa d'aquest paio. Els protagonistes de la seva novel·la segellen el seu amor fermant un cadenat als fanals del Ponte Milvio, a Roma. I e…

Tenir piulots?

A Maçanet de la Selva (“poble de rics, de rocs i de rucs”, em diuen els locals amb ironia) descobreixo una expressió que no havia sentit mai: tenir piulots. La gent gran em diu que tens piulots quan a l’hivern fa un fred tan intens que et glaça les extremitats. Sembla una expressió d’una època menys comfortable que l’actual, sense calefaccions ni finestres de doble vidre. Els maçanetencs l’associen a un gest ben precís que em crida l’atenció. Ajunten els dits amb els capcirons enlaire i agiten les mans com si fossin italians empipats. En sentir-los queixar-se del fred recordo l’àvia Paula que em parlava de penellons, els mateixos que Serrat va contraposar als panallets en una celebrada cançó. La tumefacció dels penellons podia sortir a les mans, als peus o a les orelles. Penelló prové del llatí pernio (congelació del peu) i surt als diccionaris generals, tot i que no pas en totes les variants: perelló, pelleró, pirilló, prilló, prinyó, prunyó... L’Alcover-Moll, que situa els piulots a…

Amor i constància de Riquer

Al pròleg del seu meravellós Quinze generacions d’una família catalana, que Quaderns Crema recuperà a finals del segle passat, el mestre Riquer estableix d’una manera finíssima el seu punt de vista: “El lector ja veurà que, sempre que a Catalunya hi ha hagut oposició i lluita entre dues tendències, els individus que integren les famílies ací estudiades han abraçat i defensat la tendència contrària a aquella que és vista amb més simpatia a la Història de Catalunya de Ferran Soldevila”. Clar i tan català com les altres formes de catalanitat i catalanitud. En la mort de l’erudit, a les envistes del centenari, molts dels seus deixebles han destacat la passió per la lectura que els va transmetre. Martí de Riquer és un home associat al gaudi documentat. Pur goig. Quan llegeix textos aliens i quan se submergeix en els documents familiars per fer-ne un relat esplèndid. Una de les baules que il·lustra a la seva biografia genealògica és el seu besavi homònim, Martí de Riquer. I un dels textos q…

De dalt a baix o de baix a dalt?

Els diccionaris catalans recullen l'expressió de dalt a baix (d'un cap a l'altre d'alguna cosa) i no de baix a dalt. No vol dir que no existeixi, sinó que no està codificada. Com que els diccionaris són fotos fixes d'un realitat lingüística en constant evolució no m'estranyaria gens que els del futur la codifiquessin. Potser quan volguem dir que hem repassat exhaustivament alguna cosa dir que l'hem estudiada de baix a dalt no comportarà cap daltabaix. La setmana passada vaig publicar un rum-rum (Quedem a Poble Sec Dodotis, 17/IX/13) sobre el futur patrocini de les estacions del metro de Barcelona. Abans de redactar-lo vaig dedicar força temps a buscar associacions parada-marca que cridessin l'atenció: Bac de Roda Michelin, Collblanc Versace, Espanya Desigual, Sants Moritz, Clot Damm, Monumental Consum o Congrés Mango. Vaig provar d'imaginar la feina dels gabinets de comunicació d'aquestes empreses i vaig actuar com creia que ells actuarien. És …

Els que volen discrepar

Imatge
Als seus articles d’ahir al diari El País, els escriptors Javier Cercas i Elvira Lindo coincidien a veure la societat catalana actual com un lloc on predomina un discurs únic —el de l’independentisme— perquè els que no hi estan d’acord s’estimen més guardar silenci o s’hi veuen obligats. Javier Cercas parlava d’“una mena de totalitarisme soft” que té a veure amb “la il·lusió d’unanimitat creada pel temor a expressar la dissidència i Elvira Lindo es referia a uns coneguts seus que són “escriptors, músics, actors, directors d’escena, agents literaris, editors, directors de col·leccions, periodistes” i no sap el que pensen, i es preguntava: “¿no deu ser que no volen dissentir del fervor majoritari?”.

És cert que alguns mitjans de caire nacionalista (catalans i espanyols) són monotemàtics en la línia dels seus col·laboradors, i la discrepància és escassa, però alhora cada dia llegeixo i escolto opinions en què la dissidència s’expressa lliurement i en graus diferents, amb més o menys sent…

Del dret i del revés

Torna el textualisme. Aquests últims dies hem assistit a alguns fenòmens inquietants que així ho demostren. Els nostres governants es comuniquen per carta, al Congrés de Madrid les intervencions parlades es llegeixen i els tuits venen de Panamà. Tots aquests textos insospitats requereixen exègetes aplicats que els llegeixin del dret i del revés per després obsequiar-nos amb la seva interpretació des de columnes i tertúlies. Farem bé, doncs, de parar atenció a un acte excepcional que se celebra avui a Món Sant Benet. El Club Palindròmic Internacional, format per verbívors de tot el món que es dediquen al noble conreu de les frases capicua, presenta avui el número 100 del seu butlletí, que duu per títol un neologisme capicua: Semagames. Albaigès en va publicar el número 1 l'any 1987 sense capçalera, apel·lant al dret a decidir dels lectors que pogués captar entre nou opcions: Alba Habla, Arte letra, Bul club, CCC, Eugologologologue, La breve verbal, Palclap, Rever i Semagames. Entre…

Abans, Durant, Després

Imatge
Abans. Al dia 10, un agregat del consolat nord-americà em va convidar a una entrevista a la mena de mini-Casa Blanca que els EUA tenen al passeig de la Reina Elisenda. Em va preguntar què pensava que passaria el dia 11 i si la sobirania era viable o fins i tot probable (ja havia parlat, pel que es veia, sobre el mateix tema amb polítics, empresaris, sindicalistes, membres de l'ANC...). Tot seguit, em va preguntar què havia de fer el govern espanyol per resoldre la situació. Li vaig dir que si Madrid ens atorgués, demà mateix, un estatus federal complet, sense condicions ni ingerències, doncs molts catalans segurament ho acceptarien. Però, vaig afegir-hi, és impossible que això passi, perquè l'anticatalanisme endèmic atiat a l'Espanya monolingüe pel govern estatal actual i tots els anteriors ha impossibilitat qualsevol concessió semblant: el partit que ho fes perdria les deu eleccions següents. És a dir, l'Estat espanyol ha arribat a un escac i mat territorial i l'…

In The Post

Imatge

Banal, Fatal, Abissal

Imatge
Banal. Durant les dues dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial, ningú no volia saber-ne res, de l'Holocaust (fins i tot a Israel, era un tema si fa no fa tabú). Amb el pas del temps, però, no han parat d'aparèixer estudis i assajos i testimonials (a més d'una tirallonga de documentals i llargmetratges) amb el resultat que avui en dia l'Holocaust és més ben documentat que la Primera Guerra Mundial i avaluat, en general, com un dels fets històrics més importants del segle XX. Fatal. Però no pas a l'estat dit espanyol, en què, el 2007, la TC va legalitzar la negació de la mateixa existència de la Xoà (vés a saber si –quan TVE va emetre la minisèrie nord-americana Holocaust, el 1978– algun jutge constitucional, de jove, va ajudar a pintar allò de ‘Holocausto: mentira!' als metros de Barcelona i Madrid); en què joves ultraconservadors amb carnet pensen que fa gràcia ser fotografiats fent la salutació nazi; en què polítics catalans elegits i pacífics són compara…

Quedem a Poble Sec Dodotis?

L'anunci de l’imminent patrocini de les estacions del metro de Barcelona és una gran notícia per als gabinets de comunicació de les grans empreses. La cursa per apadrinar parades ocuparà hores i hores de reunions dels professionals de la publicitat per decidir quines. Naturalment, el nombre d'usuaris que hi transita serà determinant, però hi ha altres factors que no haurien de menystenir. Pot ser que les farmacèutiques vulguin copar les parades amb nom d'hospital (Sant Pau, Clínic, Bellvitge) però no em negaran que si una marca de formatges patrocina l'estació de Rocafort la recordarem. Llet Pascual podria patrocinar Maragall, Lego Arc de Triomf i qualsevol casa de compreses o bolquers Poble Sec. Baixo a Poble Sec Dodotis, direm amb una rialleta. O visc a prop de Bac de Roda Michelin. Les immobiliàries es barallaran per associar el seu nom a estacions com ara Torrassa o Tres Torres, i les grans marques de moda (Versace, Cristian Dior, Dolce & Gabbana) competiran p…

Un capritx de nou ric

Imatge
Aquests dies ja han penjat la bandera catalana al Born, aquell invent de 1714 centímetres simbòlics que, tot presidint el nou Centre Cultural, l’ha de revestir de solemnitat patriòtica. Per qui no encara no l’hagi vist ab sos ulls, diré que el pal de la bandera és com un gran espàrrec de fusta, amb una base ampla que es va aprimant fins al capdamunt, on el remata una bola discreta. Hi ha una llegenda urbana que prové de la nit dels temps i diu que en aquesta mena de boles s’hi amaguen sempre una navalla, un encenedor i una bala, perquè abans que la capturi l’enemic puguis estripar la bandera, cremar-la i suïcidar-te. Ja dic que és una llegenda urbana, però no em sorprendria que Quim Torra hagués seguit les instruccions militars al peu de la lletra.

La primera cosa que vaig pensar en veure el conjunt de pal i bandera va ser: “Que petit!”. ¿Segur que fa 17 metres i 14 centímetres d’altura? S’ha parlat amb tant d’entusiasme de les mides del fòtil que em pensava que seria més imponent, l…

Majoria silenciosa

Els analistes polítics treuen faves d'olla a l'hora d'interpretar els significats de la Viada 2013 (la Diada de la Via Catalana). La vida en comú és sempre un afer elàstic que es mou segons els batecs de tots els que la comparteixen i ara hi ha moviment. La primera reacció dels hermeneutes governamentals davant d'aquesta Viada ha estat apel·lar a la majoria silenciosa com a subjecte actiu. En boca de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría els catalans que el dia 11 es van quedar a casa van formar, sense saber-ho, un grup compacte contrari a les opinions dels centenars de milers que vam sortir de groc a fer carretera. L'argument és difícilment sostenible des del raciocini, i més aviat sembla una sortida per la tangent que incita a la jivarització dialèctica, altrament anomenada reducció a l'absurd. Ens estan dient que els catalans que no vam sortir al carrer en la manifestació per l'assassinat d'Ernest Lluch no hi estàvem radicalment en contra? L&…

Parelles lingüístiques

Ara fa trenta anys m'agradava molt Jim Jarmusch. El Jarmuschque signava curtmetratges com l'espasmòdic Coffee and cigarettes o algun video musical dels Talking Heads i pel·lícules com Stranger than paradise o Down by law, amb una explosiva parella de presoners formada per Roberto Benigni i Tom Waits. Diria que l'última pel·li de Jarmusch que em va agradar va ser Night on earth, les històries de cinc taxistes en cinc ciutats del món, i que després he anat dimitint del seu cinema. Les propostes d'aquell Jarmusch em fascinaven per moltes raons, una de les quals la presència d'accents i llengües diverses a la banda sonora, un fet gens habitual en el cinema que ens arribava (i ens arriba) dels Estats Units. Jarmusch sempre tenia un interès afegit per a un estudiant de Filologia. A Stranger than paradise John Lurie encarnava un nord-americà d'origen hongarès que rebia la visita d'una cosina (Eszter Balint) ies negava a parlar-li en res que no fos anglès. L'an…

La seva manera d'ajudar

Danone és una marca global prou coneguda que es dedica als productes de la via làctia des de 1919. L'empresa original va néixer al barri del Raval, concretament al número 16 del carrer dels Àngels. La va fundar Isaac Carasso, un sefardita nascut a l'actual Tessalònica que s'havia establert a Barcelona l'any 1916. Carasso va batejar la seva empresa amb el nom familiar que rebia Daniel, el seu primogènit. Tot i que alguns anglosaxons posen el focus en el número 1 de Dan-One, en realitat devia ser una mera imitació de la pronúncia embarbussada del xiquet, igual com Mamen ho és de Carmen. Avui Danone és un grup empresarial amb seu a París i comercialitza un munt de productes lactis i begudes. Aquests dies s'emet un espot televisiu seu que publicita una de les periòdiques promocions amb què els productes d'alimentació miren de captar la clientela. No arriba a la freqüència d'emissió dels anuncis de reciclatge d'envasos però segur que l'han vist. És de la…

Ensenyar les butxaques

El calendari, avui, es pobla de nous. És dia nou del nou. Si reculem un any fins al nou del nou de 2012 trobarem unes declaracions amb què Jordi Pujol replicava una opinió que havia formulat Quim Monzó en una entrevista de Enric González a Jotdown. Monzó, en ple agost, deia que la gent de Convergència “són uns paios que sempre fan la puta i la Ramoneta”. Entrevistat per Presència Jordi Pujol entomava la dita i replicava taxatiu amb un titular sucós: “s'ha acabat fer la puta i la Ramoneta”. Pujol és Pujol i aquell dia es va posar en marxa la tuneladora (ni Ítaca ni punyetes, que això és terrestre i més aviat va de travessar els Pirineus). El 9/9 passat, doncs, tot era nou i tot era dicible. Un any després, Pujol serà en un tram ebrenc de la Via Catalana i la Ramoneta viu en altres barris, alguns de ben propers. En només dotze mesos han canviat tantes coses en el discurs general que les tertúlies que fa un any discutien sobre el pacte fiscal semblen del pleistocè. L'independent…

L'altra marca Barcelona

Barcelona Ink és una capçalera que ha conviscut amb les poques revistes literàries que sobreviuen en aquest país, amb un circuit de distribució cada cop més reduït. El subtítol en descriu les intencions: the city's writing. Textos literaris en anglès, doncs, originals o traduïts, d'una gran varietat d'autors, de Joan Brossa a George Orwell, passant per Ian Rankin, Jaime Gil de Biedma, Henry Miller, Elena Moya, Carles Riba, Jordi Cussà o Maria Mercè Marçal. De la mà (literalment tot i que en plural) del seu editor Ryan Chandler Barcelona Inkarribava a una dotzena de llibreries barcelonines. Arribava. També es podia trobar a les botigues d'Amazon en versió digital. Es podia. Tot això fins ara, perquè igual com ha passat amb d'altres capçaleres la tinta de Barcelona Inks'acaba de tornar invisible. No em sento gaire capaç de fixar el perfil -el target, que dirien els professionals de la venda- dels lectors que trobarem a faltar la tinta que Chandler escampava periò…

Casa, Passat, Ciutat

Imatge
Casa. Potser hauria d'estar escrivint sobre la notícia principal de la setmana: la capacitat aparentment il·limitada d'un determinat govern àrab d'assassinar els propis súbdits en quantitats ingents. Però tot i que el país en qüestió es va convertint en un escorxador caòtic, vet aquí que no puc pensar en res més que no sigui la casa on m'estic ara mateix al sud de Londres. Passat. La lloga ara la mateixa amiga que l'havia ocupada als anys vuitanta. I tot i que jo no sigui gaire propens a la nostàlgia –a menys que aquesta em llanci algun roc amagat a la seva faixa prou ampla–, em recordo com si fos ahir de les converses sense fi que tenien lloc al menjador d'aquesta casa, nit rere dia rere nit, quan tots plegats també vivíem en cases ocupades; quan tots, més o menys, col·laboràvem d'alguna manera amb la llibreria anarquista que hi havia a la cantonada; quan tots, més o menys, fèiem, de tant en tant, alguna cosa o altra que era objectivament il·legal. Ciutat. …

Gib, Ral, Tar

Imatge
Gib. El 1940, l'aleshores ministre espanyol d'Afers Estrangers, Juan Beigbeder, va assegurar a l'ambaixador italià que Gibraltar estava a punt de caure “com una fruita madura”. Poc després, Franco va fer un discurs febril davant el consell nacional de la Falange: “Tenim un deure i una missió: agafar el comandament de Gibraltar.” L'optimisme d'ambdós homes es basava en l'esperança que Hitler i Mussolini guanyarien la guerra. 26 anys més tard –quan l'eix feixista ja era història– Franco va admetre: “La fruita encara no és prou madura.” Ral. El 1704, una flota angloholandesa –que incloïa un contingent de soldats catalans– va ocupar el Penyal durant la guerra de Successió. El 1713, la corona de Castella va donar Gibraltar –“per sempre més”, segons el text del tractat d'Utrecht– als anglesos. El 1783, havent obviat el tractat i assetjat Gibraltar diverses vegades, sense èxit, Espanya finalment va cedir-ne la sobirania definitivament a la Gran Bretanya –al tra…

Invisible, Lluita, Ràbia

Imatge
Invisible. Fa una setmana, en sortir de l'Alguer (on només es parla italià i català), creia que a la resta de Sardenya el sard –un idioma que parlen cap a 1.200.000 persones i del qual hi ha documents escrits a partir del segle XI– seria omnipresent. Però va resultar ser més elusiu que les sargantanes que els meus fills provaven de caçar sota el sol canicular que sol haver-hi a Sardenya. Gairebé tothom fa servir l'italià per defecte i als dos diaris locals, La Nuova i L'Unione Sarda, no hi ha ni un trist mot en sard. Als rètols dels carrers, de vegades, el nom original en sard surt sota el nom italià; això sí: en lletra petita i entre parèntesis. Lluita. Com que, en arribar a la bella vila multicolor de Bosa, vaig descobrir que el nostre hotel tenia un nom sard, vaig preguntar a la propietària per la situació de l'idioma i em va dir que els mateixos sards s'hi havien girat d'esquena, que consideraven que parlar sard era pagesívol i taujà. Em va recomanar una re…

Chacón se'n va al Carib

Imatge
Fa mesos que els socialistes —PSC i PSOE invariablement— es lleven cada dia amb la mateixa estranyesa dels actors que representen una obra de teatre de Samuel Beckett. El problema és que ni ells mateixos saben de quina obra es tracta. ¿Què interpretem avui, es pregunten, Fi de partida o Tot esperant Godot? ¿Estem atrapats en els records del Primer amor o provem de recuperar els Dies feliços? Enmig d’aquesta incertesa, Carme Chacón ha anunciat un mutis temporal i se’n va un any a fer de professora a Miami.

No és difícil imaginar-se-la davant d’un mirall, assajant les excuses: “Un any passa volant, companys... I de seguida tornaré a ser aquí, amb energies renovades”. Pot ser que l’estratègia li surti bé i torni sabent quin és el seu paper dins el partit, però ara mateix la decisió és com a mínim pintoresca i a la llarga li pot passar factura. En un moment en què els llicenciats universitaris han de marxar a l’estranger per treballar —i la majoria no pas en places de professor resident—,…

Emprenedors emprenyadors

Poc abans que em caduqui el carnet de conduir descobreixo que prop de casa acaben d'obrir un establiment on puc passar la preceptiva revisió mèdica per renovar-lo. M'hi acosto a demanar informació i, com que no hi ha gaire clientela, em diuen que m'ho poden fer al moment. Hi accedeixo. De fet, la noia de recepció em comunica que el doctor ja és a punt i m'adreça a un despatxet que entreveig al fons del passadís. Un doctor d'origen iberoamericà m'atén, molt amablement, en un català tropical que fa goig. Parapetat rere la pantalla del seu ordinador, em fa set preguntes mèdiques de sí o no, d'aquelles que oculten un drama rere cada sí, i com que responc set nos, em felicita i em demana que faci un gir de noranta graus. A la paret de pladur hi ha un optímetre. Li demano si he de posar-me les ulleres de llegir o no. Després de ser un quatre-ulls durant gairebé quaranta anys, un atac de coratge insospitat em va empènyer a sotmetre'm als raigs làser per vèncer…