Amor i constància de Riquer

Al pròleg del seu meravellós Quinze generacions d’una família catalana, que Quaderns Crema recuperà a finals del segle passat, el mestre Riquer estableix d’una manera finíssima el seu punt de vista: “El lector ja veurà que, sempre que a Catalunya hi ha hagut oposició i lluita entre dues tendències, els individus que integren les famílies ací estudiades han abraçat i defensat la tendència contrària a aquella que és vista amb més simpatia a la Història de Catalunya de Ferran Soldevila”. Clar i tan català com les altres formes de catalanitat i catalanitud. En la mort de l’erudit, a les envistes del centenari, molts dels seus deixebles han destacat la passió per la lectura que els va transmetre. Martí de Riquer és un home associat al gaudi documentat. Pur goig. Quan llegeix textos aliens i quan se submergeix en els documents familiars per fer-ne un relat esplèndid. Una de les baules que il·lustra a la seva biografia genealògica és el seu besavi homònim, Martí de Riquer. I un dels textos que hi reprodueix és el poema acròstic amb què l’any 1845 es va declarar a la futura besàvia, Elvira de Maranges: “Declaración de amor, constancia y lealtad”. Manuscrit en un paper tallat romboïdalment i presidit per nou lletres majúscules: A MI ELVIRA. Les mateixes que després tornem a trobar en disposició vertical ocupant l’eix de simetria central. A la dreta d’aquest lema, llegim vuit versos sobre l’acròstic MI ELVIRA (A queda lliure): “Mi existencia en ti se consagra/I así olvidarte ya no puedo,/ Es mi norte la constancia,/ Le juro a la faz del cielo/ Vibir sólo por ti deceo./ I si mis proyectos logro realizar/ Retumbará entonces en mi pecho/ Amor, constancia y lealtad”. A l’esquerra d’aquest lema, capiculats perquè encaixin de baix a dalt amb MI ELVIRA llegim vuit versos més: “Amor leal y constante/ Respira mi aliento inflamado;/ I por fin, Martín, tu amante,/ Vibirá sólo por ser de ti amado/ Lo juro ser ésta divisa/ El quererte con la pación más grata,/ I a la par que esta idea me patentiza/ Mas, ¡ay Dios!, que el partir me arrebata”.
 
La postil·la de Martí de Riquer defineix la seva mirada: “Tot i els errors de mètrica, aquesta declaració d’amor, constància i lleialtat arribà al cor d’Elvira de Maranges: poques senyoretes de l’any 1845 podien restar insensibles davant una missiva com aquesta”. En el moment suprem de la mort de Riquer podem parafrasejar-lo: “tot i les possibles discrepàncies, Riquer arribà al cor dels lectors de la Història de Catalunya de Ferran Soldevila: pocs catalans de l’any 2013 poden restar insensibles davant una figura com Martí de Riquer”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum rum 24/9/13

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma