Els que volen discrepar

Als seus articles d’ahir al diari El País, els escriptors Javier Cercas i Elvira Lindo coincidien a veure la societat catalana actual com un lloc on predomina un discurs únic —el de l’independentisme— perquè els que no hi estan d’acord s’estimen més guardar silenci o s’hi veuen obligats. Javier Cercas parlava d’“una mena de totalitarisme soft” que té a veure amb “la il·lusió d’unanimitat creada pel temor a expressar la dissidència i Elvira Lindo es referia a uns coneguts seus que són “escriptors, músics, actors, directors d’escena, agents literaris, editors, directors de col·leccions, periodistes” i no sap el que pensen, i es preguntava: “¿no deu ser que no volen dissentir del fervor majoritari?”.

És cert que alguns mitjans de caire nacionalista (catalans i espanyols) són monotemàtics en la línia dels seus col·laboradors, i la discrepància és escassa, però alhora cada dia llegeixo i escolto opinions en què la dissidència s’expressa lliurement i en graus diferents, amb més o menys sentit comú. Només ‘han de voler trobar. Al capdavall la discrepància en veu alta és una qüestió de valor personal, gairebé diria de necessitat, i de tribunes no en falten. Un exemple són aquests bloguaires que de sobte es converteixen en un fenomen viral perquè han escrit un text que aconsegueix articular el que pensa una de les majories, a favor o en contra.

Tampoc no crec que es pugui culpar la pressió social de ser un fre a la llibertat d’expressió. Per sort encara no hem arribat a aquest extrem, tot i que és veritat que alguns mitjans pugnen per dictar cada dia l’agenda dels polítics de Barcelona i Madrid. Em pregunto si aquest silenci que noten Cercas i Lindo no és, de fet, una forma d’autocensura davant d’una paradoxa. Vet aquí la paradoxa: quan el pensament progressista i contrari a la independència busca arguments legals per defensar la seva postura —apel·lant a la Constitució, per exemple—, coincideix perillosament amb l’actitud tancada del PP. Per això val més callar, potser pensen.


Jordi Puntí, El Periódico, 16 de setembre del 2013.

Comentaris

  1. si, he entendido bien, que creo que sí, al final, el argumento o mejor dicho el absoluto que emplea el articulista es que lo peor en lo que cabe caer, peor que el dogmatismo, que la presión ilegítima de una mayoría del signo que sea, peor que el miedo a hablar, es el hecho de coincidir con el PP
    pero, en serio, ¿qué clase de demonio cree el articulista que es el PP?
    eso sí que es pensamiento mágico
    en el PP, como en todas partes, hay de todo, y no me parece en absoluto lo peor
    hasta que no se deje de pensar que el PP no es un partido plenamente democrático (como el PSOE, CiU, IU, etc) con todos los defectos que se quiera, y con todas las limitaciones de todo tipo (yo, por ejemplo, no estoy de acuerdo con ellos en casi nada pero, de ahí, a excluirlos de la civilización, va un enorme trecho) no hay nada que hacer para que podamos convivir en este viejo país

    ResponElimina
    Respostes
    1. Apreciado delarica@unav.es,

      mi artículo no excluye al PP para nada, ni le demoniza, aunque a veces su mayoría absoluta les lleve a ser antidemocráticos y autoritarios y para nada justos.
      Lo que pretendo subrayar es que, cuando se trata de posicionarse sobre la posibilidad de un referéndum (ni siquiera hablo de independencia), algunos progresistas tienen ideas muy parecidas a las del PP. Se eliminan las distancias ideológicas, por así decirlo, para hacer frente común. La única palabra que puede resultar chocante de mi artículo es ese 'peligrosamente' del final, pero ahí sí que me posiciono: para la salud democrática de España, me parece peligroso que la izquierda y la derecha tengan las mismas ideas en cuanto a posible referéndum. Es nacionalismo español contra nacionalismo catalán. Agradecido por su lectura.--Jordi

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma