dilluns, 9 de setembre de 2013

Ensenyar les butxaques

El calendari, avui, es pobla de nous. És dia nou del nou. Si reculem un any fins al nou del nou de 2012 trobarem unes declaracions amb què Jordi Pujol replicava una opinió que havia formulat Quim Monzó en una entrevista de Enric González a Jotdown. Monzó, en ple agost, deia que la gent de Convergència “són uns paios que sempre fan la puta i la Ramoneta”. Entrevistat per Presència Jordi Pujol entomava la dita i replicava taxatiu amb un titular sucós: “s'ha acabat fer la puta i la Ramoneta”. Pujol és Pujol i aquell dia es va posar en marxa la tuneladora (ni Ítaca ni punyetes, que això és terrestre i més aviat va de travessar els Pirineus). El 9/9 passat, doncs, tot era nou i tot era dicible. Un any després, Pujol serà en un tram ebrenc de la Via Catalana i la Ramoneta viu en altres barris, alguns de ben propers. En només dotze mesos han canviat tantes coses en el discurs general que les tertúlies que fa un any discutien sobre el pacte fiscal semblen del pleistocè. L'independentisme ha entrat en el territori del que és públicament dicible i a les tertúlies d'avui es discuteix sobre dates (amb especial interès en el número 16), consultes i plebiscits. No sé pas què ens semblaran quan n'escoltem les gravacions l'any vinent, a les envistes del onze de setembre del 2014, però ara per ara, un dels arguments recurrents de tot és la butxaca. Segons aquesta teoria, l'independentisme ha crescut tant perquè en la nostra pragmàtica societat s'ha instal·lat el convenciment que econòmicament la pertinença a Espanya ens és desfavorable. L'hermenèutica de la macroeconomia és cosa de gurus mediàtics, cada cop més espectacularitzats, però la ciutadania de peu pla té prou elements microeconòmics per adonar-se que la idea no és cap ditirambe d'il·luminat. 
 
Cosa que potser no diríem d'un fenomen molt subtil que es detecta als nostres carrers. A la moda, majoritàriament masculina, d'ensenyar la marca dels calçotets per damunt dels pantalons baixos, les fèmines hi oposen ensenyar les butxaques dels pantalonets. Sobretot quan són texans. Fa dècades, mon àvia ja havia retallat els camals d'un munt de texans vells perquè els lluïssin les meves germanes a l'estiu, però la dona també s'entretenia a recosir les bosses de les butxaques interiors perquè no sobresortissin per sota. Ara no. Al contrari. Es veu que resulta més sexi que el blanc de les butxaques (davanteres o posteriors) ultrapassi la longitud (mínima) del cuixot dels texans, igual com a l'entretemps els descamisats llueixen faldó per sota de la caçadora. En l'actual situació ensenyar les butxaques a consciència pot tenir moltes lectures, una de les quals és  mostrar que són buides i ben buides.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 9/9/13

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir