Chacón se'n va al Carib

Fa mesos que els socialistes —PSC i PSOE invariablement— es lleven cada dia amb la mateixa estranyesa dels actors que representen una obra de teatre de Samuel Beckett. El problema és que ni ells mateixos saben de quina obra es tracta. ¿Què interpretem avui, es pregunten, Fi de partida o Tot esperant Godot? ¿Estem atrapats en els records del Primer amor o provem de recuperar els Dies feliços? Enmig d’aquesta incertesa, Carme Chacón ha anunciat un mutis temporal i se’n va un any a fer de professora a Miami.

No és difícil imaginar-se-la davant d’un mirall, assajant les excuses: “Un any passa volant, companys... I de seguida tornaré a ser aquí, amb energies renovades”. Pot ser que l’estratègia li surti bé i torni sabent quin és el seu paper dins el partit, però ara mateix la decisió és com a mínim pintoresca i a la llarga li pot passar factura. En un moment en què els llicenciats universitaris han de marxar a l’estranger per treballar —i la majoria no pas en places de professor resident—, una política de primer nivell, escollida per milions de votants, deixa l’escó i se’n va a Miami a treure rendiment del prestigi personal (que va aconseguir principalment com a ministra de Defensa). A més de posar en dubte la seva vocació de servei, aquesta mena d’exili dolç fixa un precedent de cara al futur: si un dia fos presidenta del govern, ¿no podria ser que reaccionés davant una crisi de govern amb la mateixa lleugeresa? Les universitats nord-americanes necessiten sempre molts professors, i si no pregunteu-li a Aznar.

M’agrada la gent aventurera, disposada a reinventar-se —com es diu ara— abans de deixar-se xuclar per la rutina i l’avorriment, però el cas de Carme Chacón és diferent. Més que una oportunitat, tal com van les coses, sembla una deserció adornada amb una cirereta de còctel. En el món dels mortals, fora de l’escenari de la vida política, la seva decisió és com una bufetada a aquella decència comuna que George Orwell reclamava per anar pel món. Digueu-ne honestedat, si voleu, o creure’s el personatge fins a les últimes conseqüències. Que la vida iba en serio, etcètera.

Jordi Puntí, El Periódico, 2 de setembre del 2013.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma