L'altra marca Barcelona

Barcelona Ink és una capçalera que ha conviscut amb les poques revistes literàries que sobreviuen en aquest país, amb un circuit de distribució cada cop més reduït. El subtítol en descriu les intencions: the city's writing. Textos literaris en anglès, doncs, originals o traduïts, d'una gran varietat d'autors, de Joan Brossa a George Orwell, passant per Ian Rankin, Jaime Gil de Biedma, Henry Miller, Elena Moya, Carles Riba, Jordi Cussà o Maria Mercè Marçal. De la mà (literalment tot i que en plural) del seu editor Ryan Chandler Barcelona Inkarribava a una dotzena de llibreries barcelonines. Arribava. També es podia trobar a les botigues d'Amazon en versió digital. Es podia. Tot això fins ara, perquè igual com ha passat amb d'altres capçaleres la tinta de Barcelona Inks'acaba de tornar invisible. No em sento gaire capaç de fixar el perfil -el target, que dirien els professionals de la venda- dels lectors que trobarem a faltar la tinta que Chandler escampava periòdicament. No escric aquesta necrològica per buscar culpables. Barcelona Ink ha mort com la víctima del famós assassinat de l'Orient Express. Multifactorial. La desaparició de publicacions periòdiques és sempre un dels indicadors més melancòlics del pas del temps. Que prenguin nota els autors de novel·les costumistes: a la primeria del segle XXI a Barcelona es publicaven revistes literàries en anglès.
 
El 9 d'agost vaig quedar clavat davant d'un quiosc del carrer Corrientes, a Buenos Aires, per culpa d'una altra capçalera que llueix el nom de la meva ciutat. En efecte, un setmanari satíric de 32 pàgines que es diu Barcelona i porta un subtítol inquietant: “una solución europea para los problemas de los argentinos”. Vaig desembutxacar 12 pesos argentins (una bagatel·la que no depassa gaire 1 euro blue) i vaig delectar-me amb articles de títol foixià: “Los chicos del Modelo: cómo diferenciar a los hijos de kirchneristas que pasarán el Día del Niño en Tecnópolis de los hijos de kirchneristas que pasarán la Semana del Niño en Disney World”. Les dues primeres seccions de Barcelona es diuen El País i El Mundo, però és una casualitat perquè vas passant pàgina i  hi trobes Arte, Cultura, Espectáculos, Tren de Vida o Sociedad. Per valorar el grau de transgressió dels articles, vinyetes i fotomuntatges cal estar al cas de l'actualitat argentina, però no costa gaire desxifrar notícies com “Agarrame la Bergoglio, la contramuestra católica en la iglesia del Pilar” que informa d'una presumpta exposició de 400 obres d'art realitzades per creients argentins “con el exclusivo objeto de escandalizar al mundo no católico”. Obres com Cristo Rey derrota a la subversión, Galileo reconoce su error o Los indios aplauden la llegada de la Civilización ens fan sospitar que potser aquesta solució europea que anuncia la capçalera no és ben bé la que ens agradaria que associessin a Barcelona els que vivim a la millor botiga del món.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 7/9/13

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma