Parelles lingüístiques

Ara fa trenta anys m'agradava molt Jim Jarmusch. El Jarmusch  que signava curtmetratges com l'espasmòdic Coffee and cigarettes o algun video musical dels Talking Heads i pel·lícules com Stranger than paradise o Down by law, amb una explosiva parella de presoners formada per Roberto Benigni i Tom Waits. Diria que l'última pel·li de Jarmusch que em va agradar va ser Night on earth, les històries de cinc taxistes en cinc ciutats del món, i que després he anat dimitint del seu cinema. Les propostes d'aquell Jarmusch em fascinaven per moltes raons, una de les quals la presència d'accents i llengües diverses a la banda sonora, un fet gens habitual en el cinema que ens arribava (i ens arriba) dels Estats Units. Jarmusch sempre tenia un interès afegit per a un estudiant de Filologia. A Stranger than paradise John Lurie encarnava un nord-americà d'origen hongarès que rebia la visita d'una cosina (Eszter Balint) i  es negava a parlar-li en res que no fos anglès. L'anglès de Benigni a Down by law era per sucar-hi pa, per no esmentar el de Waits, i a l'esplèndida Night on earthes permetia el luxe de rodar tres dels cinc episodis de la pel·lícula en llengua no anglesa, un fet insòlit: francès al taxi de París, italià al de Roma (amb Benigni) i suomi a Hèlsinki. En aquells temps el cinema català encara es feia majoritàriament en castellà i els professionals del sector podien titllar de barretinaire qui es plantegés fer una altra cosa. En el glamurós món del cinema el català era vist com enemic de la versemblança, la naturalitat i no sé quantes coses més. 
 
Ara molts projectes de pel·lícula s'han d'aixecar sota el sobrepès d'una llei de la gravetat enriquida per la crisi. Tot i això, es van fer pel·lícules de pressupost moderat que mostren el talent puixant que circula en el gremi dels cineastes. En algunes de les pel·lis situades a la Catalunya actual cada cop destaca més el tractament lingüístic, fins al punt que, com passava amb aquell Jarmusch dels vuitanta, afegeix interès a la pel·li. És el cas de l'acabada d'estrenar Barcelona, nit d'estiu. Una recomanable comèdia sentimental de Dani de la Orden que neix de la cançó Jo mai mai de Joan Dausà. No és gaire habitual que la lletra d'una cançó acabi desplegada en un llargmetratge, però la veritat és que De la Orden se'n surt la mar de bé. La història de (des)amor amb la Judit que canta Dausà en la seva cançó es multiplica per sis en una sola nit. D'entre la mitja dotzena de parelles, trios o quartets que protagonitzen els sis fils narratius, la meitat barregen llengües amb una naturalitat digna d'estudi. Català i castellà, bàsicament, amb aparicions puntuals de l'anglès. Un exemple esplèndid és el de la parella gai de futbolistes que interpreten Àlex Monner i Luis Fernández. El bilingüisme passiu que temps enrere havia estat associat a una actitud resistencial ara és un tret costumista que dota de versemblança les relacions íntimes entre catalans. Tot això que hi hem guanyat. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura. 14/9/13

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma