dilluns, 2 de setembre de 2013

Singularitats vials

D'avui en deu aniré a la Via Catalana per a la independència. Concretament seré al tram 644, al municipi empordanès de Bàscara. Només em represento a mi mateix, estic tip de la Diada de la marmota i crec que ara hem de fer via en els sentits literal (moure's cap endavant) i figurat (anar de pressa a fer una cosa) de l'expressió. Com que el dia serà llarg i la logística complicada, convé que els participants en aquest insòlit desplegament ciutadà estiguem preparats per a l'espera de les 17:14, l'hora prevista per a la lluïda general de mallot groc. Per això he pensat de proposar diverses activitats. Podríem, per exemple, practicar el joc de passar la corrent com qui balla break-dance. Si una tirallonga de quatre-cents mil individus agafats de la mà és una imatge poderosa, imaginin-se que de sobte un agita el braç espasmòdicament i l'ona es transmet fins a l'altre extrem de la cadena. Caldria completar l'exercici de coordinació física amb alguna activitat de caire intel·lectual que es pugui fer amb les mans ocupades. Primer he pensat que podríem jugar al telèfon, aquell joc encadenat en el qual cada participant xiuxiueja el seu missatge a cau d'orella del veí. Normalment tu el deixes anar  a l’oïda de qui tens a la dreta i ell repeteix el que ha entès a l'oïda de qui té a la seva dreta. La gràcia és que el missatge es deforma tant que pot acabar com el joc dels disbarats. La desgràcia és que aquest entreteniment el monopolitzen, a dreta i esquerra, alguns egregis polítics patris, de tarannà sobirà o jussà. 
 
Una opció millor seria jugar a paraules encadenades, començant pel Pertús i avall va que fa baixada. Fa anys, quan l'amic Jordi Galceran em va demanar quin joc de paraules podria posar en boca d'un psicòpata que tenia segrestada la seva xicota, li vaig enviar (per fax!, mirin si en fa, de temps) tres modalitats de joc verbal entre les quals, amb bon criteri, ell va triar la del títol de la seva obra homònima. Paraules encadenades (1995) interpretada en 1998 de forma magistral pels grans Jordi Boixaderas i Emma Vilarasau, és un dels millors thrillers que ha produït mai el nostre teatre. Però és una mica cruel i acaba com acaba (o no acaba), que és una cosa que ja comencem a sospitar que ens és congènita. Per això al final em sembla que proposaré a tots els participants en la Via Catalana un altre joc que tothom coneix: la frase maleïda. Ja saben com va. Els del tram número 1 d'Alcanar, amb l'embranzida valenciana que els arribi del sud, diuen la primera paraula i anem fent, fins al Pertús, a mot per hom o per tram. A veure si per fi som capaços de completar la maleïda frase i a partir d'ara podem concentrar l'energia en qüestions més interessants.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 2/9/13

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir