divendres, 27 de setembre de 2013

Tenir piulots?

A Maçanet de la Selva (“poble de rics, de rocs i de rucs”, em diuen els locals amb ironia) descobreixo una expressió que no havia sentit mai: tenir piulots. La gent gran em diu que tens piulots quan a l’hivern fa un fred tan intens que et glaça les extremitats. Sembla una expressió d’una època menys comfortable que l’actual, sense calefaccions ni finestres de doble vidre. Els maçanetencs l’associen a un gest ben precís que em crida l’atenció. Ajunten els dits amb els capcirons enlaire i agiten les mans com si fossin italians empipats. En sentir-los queixar-se del fred recordo l’àvia Paula que em parlava de penellons, els mateixos que Serrat va contraposar als panallets en una celebrada cançó. La tumefacció dels penellons podia sortir a les mans, als peus o a les orelles. Penelló prové del llatí pernio (congelació del peu) i surt als diccionaris generals, tot i que no pas en totes les variants: perelló, pelleró, pirilló, prilló, prinyó, prunyó... L’Alcover-Moll, que situa els piulots al Vallespir, la Cerdanya, l’Empordà i les Guilleries, reprodueix una cita de Ruyra en la qual el narrador escriu sobre “el temps dels piulots”. Coromines, a banda de remetre a Ruyra, n’estén l’ús a la vegueria de Lleida i aventura que l’origen etimològic és el verb piular. Ho considera “una metàfora acústica i tàctil per l’agudesa lancinant dels piulots, sigui perquè fan piular de dolor (o una mica de totes dues coses)”. A mi em fa pensar en les fiblades de les piules quan, alguna revetlla de sant Joan, m’havien esclatat als dits. És clar que per sant Joan més aviat teníem fogots.

Màrius Serra. El Punt-Avui. Motacions, a Cultura. 27/9/13.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir