Un capritx de nou ric

 Aquests dies ja han penjat la bandera catalana al Born, aquell invent de 1714 centímetres simbòlics que, tot presidint el nou Centre Cultural, l’ha de revestir de solemnitat patriòtica. Per qui no encara no l’hagi vist ab sos ulls, diré que el pal de la bandera és com un gran espàrrec de fusta, amb una base ampla que es va aprimant fins al capdamunt, on el remata una bola discreta. Hi ha una llegenda urbana que prové de la nit dels temps i diu que en aquesta mena de boles s’hi amaguen sempre una navalla, un encenedor i una bala, perquè abans que la capturi l’enemic puguis estripar la bandera, cremar-la i suïcidar-te. Ja dic que és una llegenda urbana, però no em sorprendria que Quim Torra hagués seguit les instruccions militars al peu de la lletra.

La primera cosa que vaig pensar en veure el conjunt de pal i bandera va ser: “Que petit!”. ¿Segur que fa 17 metres i 14 centímetres d’altura? S’ha parlat amb tant d’entusiasme de les mides del fòtil que em pensava que seria més imponent, la veritat. Deu ser un problema de proporcions: hi ha poca bandera per a tant de pal, o a l’inrevés. La segona cosa que vaig pensar és: “Que lleig!”. Si la rehabilitació feta per l’arquitecte Enric Sòria ha aconseguit fer lluir de nou l’edifici del mercat, la bandera al mig del pas esdevé un nyap, un accident estètic, un capritx de nou ric.

Tot això ho dic perquè el dissabte al matí em vaig asseure unes quantes hores en una terrassa del Born a contemplar la bandera, fins que es va posar a ploure. El que ara diré és exacte i no pas metafòric: tota l’estona va penjar pansida, com una bleda assolellada, i no es va moure ni un pèl. Feia un dia rúfol i, mentre un ventijol movia els arbres i els tendals, la bandera, quieta. No cal ser un expert en vexil·lologia per saber que la gràcia de les banderes grosses és que onegin al vent com una metàfora, que s’inflin i s’estarrufin i a estones es repleguin en actitud pensarosa. ¿I si resulta, Rafael Casanova no ho vulgui, que els tècnics li han triat un lloc massa arrecerat? Si no es vol fer encara més el ridícul, potser convindria que els homes del temps estudiessin el cas amb aquelles màquines que tenen i emetessin un veredicte. De res.


Jordi Puntí, El Periódico, 9 de setembre del 2013.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma