Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2013

L’oligarca a la presó

Imatge
Divendres va fer deu anys que l’oligarca rus Mikhaïl Khodorkovski va entrar a la presó. El van condemnar per frau i evasió fiscal, en un procés que els observadors internacionals van descriure com a irregular, en el millor dels casos, i on es transparentaven les maquinacions de Vladimir Putin. Quan van encausar-lo, Khodorkovski era el propietari de la companyia energètica Yukos i l’home més ric de la nova Rússia. Com altres oligarques, havia fet els diners de molt jove, aprofitant les connexions i les facilitats del govern de Ieltsin, però s’havia distanciat de Putin a les seves primeres eleccions.

Durant aquesta dècada reclòs, mentre la justícia russa s’inventava noves acusacions per allargar-li la condemna, Khodorkovski ha anat rebent el suport de líders internacionals i s’ha convertit en una mena de presoner polític. Des dels llocs on estava confinat, ha finançat a candidats opositors, ha publicat articles i ha concedit entrevistes on criticava els abusos de poder de Putin i reclam…

Sumar i restar

El 8 d'octubre es va produir un incident a la casa de la vila de Folgueroles que ha desembocat en un encreuament de denúncies entre l'alcalde i una sindicalista. Un reportatge de Jordi Puig a El 9 Nou havia recollit el malestar de les viles d'aquesta zona de les Guilleries per un alentiment en el servei postal. El periodista ho va contrastar amb Correus i allà van carregar els neulers a la nova cartera, pel seu “baix rendiment”. Això va provocar que la treballadora, desbordada pels 61 quilòmetres de repartiment diari que li adjudiquen, volgués explicar les circumstàncies concretes als alcaldes de la zona. El 9 Nou va ampliar la notícia amb les explicacions detallades dels representants sindicals de la cartera, que ara sol·liciten el reforç del servei. Sembla que l'alcalde de Folgueroles, senyor Carles Baronet, no va entomar gens bé que la cartera en qüestió s'hi presentés acompanyada de dos delegats sindicals, el senyor Manuel Aguilella, de SIPCTE-USOC, i la senyo…

Les obsessions de Sullivan

Imatge
Entre les millors pàgines de literatura que he llegit en els últims temps hi ha “Mister Lytle. An essay”, l’assaig, o article, o relat autobiogràfic, que John Jeremiah Sullivan va publicar fa un parell d’anys a The Paris Review. És un text fascinant que ara es pot trobar a Pulphead, el recull d’articles de Sullivan publicat en castellà (Mondadori). Al volum hi ha uns quants articles més de gran nivell: el relat d’un festival de música rock cristiana, que reuneix a més de cent mil fidels, el seguiment de la vida diària d’una estrella d’un reality show a MTV o un perfil d’Axl Rose, el cantant de Guns N’Roses.

Com que és un autor jove (nascut el 1974) i publica en diaris i revistes de prestigi, els crítics sovint enllacen a John Jeremiah Sullivan amb el periodisme literari de David Foster Wallace. És veritat que tots dos autors coincideixen en l’elecció dels temes, que solen partir d’algun aspecte de la cultura popular —música, televisió, esports— per retratar les formes de la vida ameri…

Estrès, Càstig, Poder

Imatge
Estrès. A l'Eixample barceloní, a la cantonada de Marina amb la Gran Via, s'ha obert una botiga nova. Per bé que l'espai interior sigui ple de sofàs i poltrones luxosos, no és pas cap botiga de mobles. Tot i que s'hi ofereix un “test d'estrès”, no és pas cap gabinet de psicòlegs. Hi ha molts exemplars del mateix llibre (Dianética) a l'aparador, però no és pas cap llibreria. El que s'hi ven és una religió (reconeguda com a tal per l'Estat espanyol, aquesta botiga no paga impostos) el nom de la qual –la cienciologia– no consta en cap rètol, enlloc, potser perquè aquesta fe té més mala fama que mai, en bona part a causa de la publicació d'un llibre (Beyond Belief, 2013) escrit per Jenna Miscavige (la neboda de l'actual cap de l'Església, David Miscavige). Càstig. L'autora hi revela que, dels 6 anys fins als 12, ella i altres fills de cienciòlegs havien de fer treballs forçats –com ara carretejar travesses de tren i roques amunt i avall– a la…

Fart, Art, Part

Imatge
Fart. Quan tenia vint i pocs anys –una edat en què un sol prendre's les coses més a pit– odiava el món de l'art, perquè m'enfurismava que les arts plàstiques (a Londres, si més no) es trobaven engabiades i artificialment encarides per una colla reduïda de marxants que pagaven els crítics de torn perquè escriguessin uns textos sintàcticament indescriptibles que vorejaven el xarlatanisme, precisament per tal de fer pujar els preus de les obres que els mateixos marxants exposaven. En comptes d'això, l'art, creia jo, havia de formar part de la vida quotidiana, havia de ser visible a tothora del carrer estant. Art. Al cap de ben poc, va començar a ser-ho. El 1981 un home amb el nom suggestiu de Xavier Prou –però que va preferir dir-se Blek le Rat– va començar a utilitzar trepes (un tipus de plantilla) per pintar imatges de rates, ballarines i xais a les parets de París. A Londres mateix, el grup anarcopunk Crass també va utilitzar plantilles i esprais per omplir la ciut…

Tocat, Orat, Sonat

Imatge
Tocat. A finals del mes passat, el govern federal dels Estats Units es va veure obligat a abaixar la persiana, com si diguéssim, a causa d'un intent per part dels republicans del Senat de posar fi a una llei que facilitaria l'accés de les persones més necessitades a l'assistència sanitària, i que faria, de retruc, que els EUA pugessin força en el rànquing internacional dels països amb millor cobertura sanitària, en què actualment ocupen el lloc 38 (just a sota de Costa Rica). No seria sobrer, potser, preguntar per quins set sous els republicans prefereixen deixar el govern del propi país sense finançament, en comptes de millorar la salut d'uns 30 milions dels seus conciutadans. Orat. Es dóna el cas que els republicans (i el seu entorn) no justifiquen aquest comportament amb raons econòmiques o mèdiques, com seria d'esperar, sinó amb referències constants al Llibre de l'Apocalipsi. Per exemple, segons el periodista filorepublicà Ellis Washington (sic), l'esta…

D'Herodes a Pilats

Els nens acaparen l'atenció mediàtica. Els dediquem pàgines de diari i minuts a les tertúlies. Tothom afirma defensar-los. Tothom es veu amb cor de parlar en el seu nom, però quan parlen ells s'embolica la troca. Només cal recordar les pedrades que els indocumentats van llançar als excel·lents professionals de l'Info K de Televisió de Catalunya després del seu reportatge sobre la Diada. Ja fa setmanes que, des de la imparcialitat informativa que caracteritza el món no nacionalista, un nen filmat a prop de qualsevol dels múltiples articles del marxandatge estelat és suspecte d'adoctrinament nacionalista mentre que un nen que branda una bandera espanyola amb toro negre, enfundat en la samarreta vermella de la Roja, és un exemple de normalitat fraternal. Ara, el món de l'educació està revoltat per raons tan diverses com alarmants que desemboquen en vagues ben concretes que a Catalunya són grogues i verdes a ses Illes. Mentrestant, la verdor refulgent del Camp Nou es …

El cronopio del poble

La tenacitat esperançada de Carles Álvarez Garriga i la generositat d'Aurora Bernárdez fan que els lectors que vam xalar amb Cortázar durant el darrer quart del segle XX descobrim en aquest XXI un munt de textos del món paral·lel d'on van sorgir els seus contes, relats i novel·les. Més enllà de l'amplíssima correspondència (vaig veure París amb ulls d'axolotl feliç a les Cartas a los Jonquières), ara publiquen un volum que reprodueix vuit lliçons impartides a Berkeley en 1980: Clases de literatura (Alfaguara). És una aposta d'alt risc perquè l'oralitat, com sabem tots els que hem transcrit entrevistes, és una prova de foc per comprovar si qui locuta ho fa estructuradament o s'electrocuta amb la bromera salival. El Cortázar madur no decep. Álvarez transcriu les vuit lliçons, inclosos els precs i preguntes dels alumnes, i l'edició es remata amb un CD que conté fragments amb les incofusibles erres no vibràtils del gran cronopio. Cortázar ens passeja per t…

Sabastenc?

Els estudis de l'historiador Albert Garcia Espuche, entre moltes altres coses, han permès establir un inventari de paraules que circulaven per la ciutat del Born i que s'han perdut. Algunes no figuren enlloc. Ni a Google. És el cas de sabastenc, el primer mot que he proposat per al projecte Reborn, una mena de joc del diccionari que cada mes llança una paraula abans de revelar-ne el significat del segle XVIII. El digital cultural Núvol ja ha recollit vint-i-cinc hipòtesis, com ara: “dit de la persona amb coneixements sobrenaturals per reparar sabates” (Dànae Orenes), “milicià del batalló de Sant Sebastià” (Marta Fonollosa), “qui es proveeix de provisions, aquell qui s'abasteix” (Víktor Bautista), “qui pateix de penellons a causa del fred, com els màrtirs de Sebaste, a l'antiga Armènia” (Lluís del Val), “venedor de cebes procedent del Baix Empordà o ses Illes que cridava cebes tenc!” (Antònia Carreras), “habitant d'uns coneguts aparcaments” (Pilar Cabre…

Echenoz i l’estil

Imatge
En un trànsit entre dos vols, a l’aeroport de París, vaig entrar en un quiosc i vaig descobrir que Jean Echenoz ha publicat una nova novel·la. Es diu 14, un títol curt i estrany com la majoria de títols que posa als seus llibres.La vaig comprar ipso facto, sense saber-ne res més, resistint-me a llegir la contracoberta, perquè és un autor que sempre m’agrada. Després de guanyar el premi Goncourt el 1999, amb Me’n vaig, Echenoz va canviar d’intenció pel que fa a les històries que volia explicar. Va abandonar les grans construccions imaginatives, les falses novel·les d’espies, misteris i aventures, i va dedicar-se a narrar vides reals com si fossin petites peces de rellotgeria. A Córrer, el protagonista era l’atleta txec Emil Zátopek, caigut en desgràcia sota el règim comunista. A Llampecs se centrava en la vida de l’enginyer i inventor Nikola Tesla. El que no va canviar, en tot cas, era la seva manera d’escriure.


A l’avió, intrigat, vaig començar a llegir 14. ¿A què treia cap aquell títo…

Les disfresses del populisme

Imatge
Les enquestes diuen que en les properes eleccions al Parlament europeu, el maig del 2014, hi podria haver un augment del vot reaccionari a gran escala. La recessió econòmica, l’atur, l’austeritat i la negligència de polítics i banquers han detonat el creixement d’una sèrie de partits que coincideixen en les mateixes dèries: antiimmigració, antieuropeisme i populisme a dojo. El caldo és especialment dens a Grècia, amb els neonazis d’Alba Daurada al parlament. A França, el partit d’ultradreta de Marine Le Pen podria obtenir el 24 per cent dels vots a les eleccions europees, i mentrestant els socialistes han endurit les lleis contra els immigrants il·legals. A Itàlia, el Moviment Cinc Estrelles del còmic Beppe Grillo va congregar un vot de càstig al govern, però s’ha desinflat entre batalles internes. Al Regne Unit, el govern de Cameron prova de treure rendiment popular a l’amenaça de sortir de la Unió Europea.

Uf, va dir ell.

A Espanya, fins ara, aquesta tendència ha supurat en coses co…

Echenoz, Palol, Cortázar al Lecturàlia

Màrius Serra recomana el llibre: "14"de Jean Echenoz publicat per l'editorial Raig Verd. A la secció del llibre exportat: "El jardí dels set crepuscles" de Miquel de Palol. Ja havia estat traduïda al castellà, holandès (De Tuin der Zeven Schermeringen), alemany (Im Garten der sieben Dämmerungen), italià (Il giardino dei sette crepuscoli) i ara, 23 anys després, arriba al francès, per l'editorial Zulma.

L'àudio al web de Catalunya Ràdio

Alice Munro, intemporal

Imatge
El dia que van donar el premi Nobel de literatura a Alice Munro, jo viatjava a Manchester. Me’n vaig assabentar a l’avió, just abans d’enlairar-nos, i per celebrar-ho vaig pensar en els llibres que n’he llegit: Secrets oberts, Les llunes de Júpiter, Massa felicitat... De fet, recordo moltes narracions sense saber de quin llibre són, més com a parts d’un univers propi de l’autora. Ara, vaig pensar, algú dirà que aquest premi honora la tradició de narrativa breu anglosaxona, i és veritat, però no és pas menys cert que els relats de Munro s’escapen per les escletxes d’aquesta tradició. Ni són tan breus ni busquen la contundència d’un final inesperat, sinó que s’obren, avancen i s’entortolliguen amb la complexitat d’una novel·la. Munro no experimenta gaire, però és una mestra en la creació de personatges i ambients. Ens explica una història, un fragment de la vida d’algú, i a través dels detalls i insinuacions, a vegades molt subtils, tenim la sensació de conèixer-los a fons. A Manchester…

Albert Botella

Sis setmanes després del famós discurs del “relaxing cup of café con leche” d'Ana Botella, per Madrid circula la brama que l'alcaldessa n'està encantada. Passada la (presumpta) vergonya que li devia provocar l'escarni generalitzat, els efectes secundaris contenen un element positiu al qual Botella s'aferra. De resultes de l'episodi, el seu grau de coneixement públic ha pujat de nivell. Fins ara, per més alcaldessa que fos, la seva imatge estava supeditada a la figura del seu marit. Ara, Ana Botella de Aznar ha passat a ser Ana Botella de Café con Leche. I aquesta mutació endolceix l'amarga decepció pel fracàs olímpic com tres sobrets (amb perdó) de sucre endolcirien la famosa relaxing cup. Vet aquí com les caricatures, cançonetes i acudits sobre el seu nivell d'anglès injecten mercuri al termòmetre de la popularitat. Algú podria pensar que aquesta percepció d'Ana Botella és una autodefensa per sobreviure a la befa, mofa i escarni a què va ser sotmes…

Poesia oracular

En èpoques turbulentes abunden els oracles i les sibil·les. Una de les modalitats més fascinants d'oracle és la que podríem batejar com clarividència retrospectiva oja-t'ho-deia-jo. La practiquen els que són capaços de trobar indicis clars de tot el que succeeix. Un exemple. Rosa Regàs explicava que quan Carrero Blanco va volar pels aires Juan Benet li va enviar fotocopiada la primera estrofa de l'oda XV de Fray Luis de León, dedicada “A don Pedro Portocarrero”. Si tenim en compte les circumstàncies de la mort de l'almirall, l'estrofa esdevé d'un premonitori que esgarrifa: “No siempre es poderosa,/ Carrero, la maldad, ni siempre atina/ la envidia ponzoñosa,/y la fuerza sin ley que más se empina/ al fin la frente inclina,/ que quien se opone al cielo,/ cuanto más alto sube viene al suelo”. Quan vaig descobrir aquest lligam atzarós entre els segles XVI i XX vaig posar-me a buscar exemples en la tradició poètica catalana. De seguida vaig detectar que al poema “La…

D’un becari de Barcelona

Imatge
Cada cop que des de l’ajuntament canten les excel·lències de la “marca Barcelona” —que si exportem més a l’estranger, que si aquest any hem batut el rècord de turistes—, tinc la sensació que sento els directius d’una empresa fent-nos un discurs per motivar-nos. És aquella xerrameca emocional que aprenen als màsters de gestió d’empreses: que si som una gran família, que si ens hem de sentir orgullosos, etcètera. D’ençà que el publicista Simon Anholt va desenvolupar el concepte de ciutat com a marca, pels volts del 2005, el fenomen ha generat atenció i ingressos secundaris a tot el món, però només a Barcelona ha transcendit a l’esfera pública amb tanta prèdica.

És ben bé com si la ciutat fos una empresa i, vivint-hi, tingués una feina diària de becari (sense remunerar). Així, amb la meva existència, cada dia faig rutllar aquesta màquina de fer diners que és Barcelona. Si coincideixo al bar amb uns empresaris estrangers, semblo molt content de viure a la millor ciutat del món. El client …

Josep Janés al prestatge

Imatge
Si teniu a casa uns quants llibres amb solera, herència dels pares o fins i tot dels avis, doneu-hi un cop d’ull i segur que en trobareu més d’un amb el segell de l’editor Josep Janés. Poden ser títols de col·leccions molt diferents, des dels Quaderns Literaris a Rosa dels Vents o Al monigote de papel, però tots ells reflecteixen l’esperit inquiet d’un dels homes que van definir el panorama editorial espanyol durant la postguerra. Si no hagués mort el 1959, encara jove, per culpa d’un accident de cotxe, probablement el criteri de Josep Janés hauria tingut un paper rellevant en l’escena posterior, quan el món editorial barceloní es va renovar a través dels Barral, Vergés, Teixidor, Sales o Herralde.

Els detalls d’aquesta presència influent es poden resseguir a les pàgines d’A dos tintas, la biografia de Josep Janés que ha escrit Josep Mengual (Debate), publicada, amb aspecte d’homenatge estètic, coincidint amb el centenari del seu naixement. Mengual dóna molta informació sobre la seva…

Les altres no tan petites morts

El francès, que és una llengua ideal per expressar les subtilitats de la passió amorosa, ens ha llegat la petite mort. Una mort d'estar per casa que designa els moments immediatament posteriors a l'orgasme i, per tant, una mort de la qual ens és possible retornar. És veritat que en els afers sexuals es dóna una proliferació d'exageracions (o una plurifel·lació, en excepcional lapsus linguae que solien repetir a l’etapa radiofònica de l’APM), però la petita mort està força documentada. Hi ha casos comprovats de pèrdua de consciència just després del clímax i estudis científics sobre el comportament cerebral que reforcen la idea d'una pausa post-èxtasi. El plaer i el dolor són territoris contigus, igual com el Carnaval i la Quaresma són períodes successius. Dijous passat, un minúscul detall en un programa televisiu m'hi va fer pensar. Roger de Gràcia explorava a La meva els concursos de TV3 i, a banda d'entrevistar històrics del gènere com Antoni Bassas, Josep Ma…

Llibres localitzats

Les antigues fàbriques semblen el refugi de la producció cultural que malda per sobreviure. Dijous a l'antiga Fàbrica Lehmann del carrer Consell de Cent es va inaugurar la nova seu de l'editorial Comanegra, ubicada en una mena de viver d'artistes que paren taller on abans es fabricaven nines de porcellana. Comanegra és un segell petit que sobreviu perquè ha sabut envoltar-se dels serveis que ha de menester. El podríem situar a prop dels editors literaris associats sota l'etiqueta micro: Alrevés, Gall, Gregal, LaBreu, L'Avenç, Llibres del Delicte, Meteora, Periscopi, Raig Verd i Saldonar. Cito aquests però per fortuna n'hi ha d'altres de mida Pime que aposten per la creació literària. Comanegra publica poca ficció. Fa llibres en català, castellà i anglès sobre temes d'actualitat, assaigs d'art o llibres de viatgers. A la biblioteca de casa veig que he conservat tres títols seus que m'ajudaran a definir-ne la línia: l'inclassificable Diari d&#…

Xaixo?

A Malgrat de Mar em parlen dels xaixos. A Sabadell els xaixos i les xaixes són gent deixada, que bruteja. En canvi els malgratencs es deleixen davant d’un xaixo, perquè així és com anomenen aquelles pastes farcides que sobreïxen pertot. Els xuixos. O xuts, si ets de Reus. O encara, si ets de Badalona o rodalia, els tornem-his. A la presentació de la revista Sentits, una nova publicació per a tauletes de l’equip que ja publica l’Esguard, escolto amb atenció el xef gironí Jordi Roca, el germà petit del triumvirat que ara mateix s’ha enrocat al capdamunt de l’alta gastronomia mundial. Roca afirma que de petit cada matí es clavava un xuixo entre cap i coll, però ho pronuncia apitxat, repetint la síl·laba txu. Molta gent ho pronuncia així, tot i que en teoria ha d’anar amb xeix. Figura que el xuixo va néixer a l’antiga pastisseria Puig de la Rambla de Girona, quan l’amo de la pastisseria va convidar un confiter francès i aquest li va ensenyar a fer chouchou, una pasta farcida de crema que…

12-O: una revisió crítica

Avui és un dia excel·lent per llegir La conquista de América (una revisión crítica) que l'historiador Antonio Espino López acaba de publicar a RBA. El cordovès Espino ha dedicat els dos últims decennis a impartir classes sobre l'Amèrica colonial a la Universitat Autònoma. Aquesta tasca docent li ha permès anar documentant l'ús de la violència en el xoc de civilitzacions, per dir-ho en llenguatge extraterrestre, que tal dia com avui es rememora. El llibre és un prodigi de narrativitat documentada al servei del concepte que en configura el subtítol: revisió crítica. La primera frase ja en marca l'objectiu: “No se hace propaganda de las atrocidades cometidas se recurra a estas por motivos políticos, militares o por ambos al mismo tiempo”. L'historiador s'aplica a explorar les escletxes que permeten mirar més enllà de la versió oficialista peninsular sobre la voraç colonització d'Iberoamèrica. Espino posa el focus en l'ús de la violència hispana contra els…

Brut, Ronyós, Fastigós

Imatge
Brut. Segons David Holmes, un periodista nord-americà especialitzat en xarxes socials, dues de les webs que tenen més accés als costums sexuals de la humanitat –Pornhub i OK Cupid– acaben de donar a conèixer algunes estadístiques si més no curioses. OK Cupid, per exemple, una plataforma d'online dating, ha descobert que les dones que fan esport ho tenen més fàcil a l'hora de tenir orgasmes, i que els vegetarians –que, per cert, són legió a Catalunya– són més propensos al sexe oral. I Pornhub –la tercera web pornogràfica del món, que divideix les seves ofertes audiovisuals en nombroses categories (‘Rosses', ‘Porno per a dones', ‘Gai'...)– acaba de divulgar unes xifres realment reveladores sobre aquells clients del portal que viuen als estats més sexualment repressius del món.
Ronyós. Per exemple, a diversos països en què els homosexuals poden ser castigats amb la presó o fins i tot amb la pena de mort –com ara l'Aràbia Saudita, Uganda, Iemen, Indonèsia o els Emi…

Seduir camaleons

El meu animal preferit és el camaleó. Ni toros ni rucs ni lleons ni àligues ni gavines. El camaleó és un mestre en l'adaptació al medi. Podríem fer-ne una lectura simplista i veure'l com un d'aquells paios espavilats que canvien de jaqueta quan els convé, però l'actitud camaleònica admet una lectura més profunda. El camaleó s'amara del que l'envolta. S'hi fon i refon per confondre-s'hi sense perdre la identitat de camaleó. Una cosa molt semblant a aquest conjunt d'activitats que anomenem culturals, que semblaven indefinibles fins que Montoro i Wert les han estigmatitzades amb un mantra del 21% i ara ja sabem quines són. Dissabte, a l'Auditori de Sant Cugat i encontorns, vaig viure una d'aquestes experiències: el Festival Petits Camaleons, un seguit de concerts fets a la mida de la canalla. L'encert estratègic d'Albert Puig i la complicitat de les institucions locals han fet que, per segon any, músics destacats del moment (Blaumut, Ca…

Diversitat que fa por

L’actual situació de tensió política prové de la por a la diversitat i revela una gran diversitat de pors. Aquest diumenge és dia tretze, l’endemà mateix d’un dotze d’octubre que permetrà mesurar l’abast i el to de les rèpliques al terratrèmol de l’últim onze de setembre. El tretze fa por. Tant que fins i tot ha generat un d’aquells noms savis per designar fòbies: la triscaidecafòbia. En teoria és el tretzè convidat al Sant Sopar evangèlic el que transformà el tretze en malastruc, però sembla que la tradició no es va consolidar fins a l’Edat Mitjana. Com és natural, hi ha teories paral·leles que parlen del calendari lunar (de tretze mesos) en contraposició al solar i, en general, de l’anomalia que significa agregar un tretzè element al grup numèric més consolidat de l’antigor, que era la dotzena fins que no es va inventar el futbol. Sigui com sigui, és notòria la por al tretze arreu del món, amb avions sense fila tretze, hotels sense planta tretze i tota mena de desastres associats a …

Rajoy a Fukushima

Imatge
La setmana passada Rajoy va visitar el Japó, el van portar a la ciutat de Fukushima i allà, a 60 quilòmetres de la central nuclear que va patir un dels pitjors accidents de la història, va dir: “Les pors sobre Fukushima són infundades”. Després, com que se sentia amb confiança, encara va afegir: “Espero que la meva presència aquí ajudi a dissipar aquestes pors”. Ho va manifestar així, a pèl, torero, torero. El govern japonès, esclar, estava encantat. El mateix dia, l’empresa que gestiona la central havia admès una nova fuga, amb un altre vessament d’aigua radioactiva al mar, però ell va fer com si res. D’ençà del cas Bárcenas, si no abans, Rajoy està tan acostumat a negar les evidències i les adversitats, que ja li surt per inèrcia i amb la voluntat de caure bé. Ara mateix és el David Copperfield dels problemes mundials, un rostre impertèrrit que els fa desaparèixer davant dels nostres ulls amb trucs de mag de Las Vegas.

Si Fukushima és una por infundada, és molt probable que en l’es…

Walter White ja és etern

Imatge
El final de la sèrie Breaking Bad, que aquesta setmana s’ha acabat als Estats Units, ha rebut elogis unànimes. Els que la segueixin a Espanya sense fer trampa, al canal Paramount, encara hauran de mantenir l’emoció durant unes quantes setmanes, i la pressió social serà insuportable. El món els semblarà un lloc ple d’esgarriacries que els volen explicar com s’ha acabat tot. Són les conseqüències d’un mercat en expansió i que no dóna l’abast. Abans les sèries arribaven amb anys de retard i ens sentíem del tercer món televisiu; ara l’emissió oficial triga només uns dies, com en el cas de Canal Plus, i així i tot ens venç la impaciència...

En el cas de Breaking Bad, a més, l’última temporada s’ha emès amb una pausa al mig molt calculada, per tal que tots els girs de l’argument augmentessin la intriga. En total han sigut 62 episodis, repartits en cinc temporades, i la sensació és que cada any era millor. El seu creador, Vince Gilligan, sabia construir trames d’una gran tensió, feia evoluci…

Record Dharma

La mort de Josep Fortuny, de la Companyia Elèctrica Dharma, ha suscitat moltes necrològiques sentides. M'hi vull afegir amb una història sobre l'influx diví de l'atzar. La màgica coincidència va sorgir la primera vegada que vam parlar, a les Cotxeres de Sants, en l'acte de presentació de l'associació Blaugranes amb Cadira de Rodes impulsada per Manel Mora el maig de 2010. La Dharma hi tocava i jo hi llegia fragments de Quiet. Des dels vuitanta que els escolto, però no hi havia parlat mai abans. La coincidència ens va trasbalsar tant que les poques vegades que ens vam tornar a veure la vam rememorar. L'últim cop aquest juliol a la panxa del Camp Nou, la nit del Concert per la Llibertat. Associem la Dharma al barri de Sants, però els germans Fortuny van muntar la primera comuna a Horta, d'entrada en un pis i després en una casa a la Font d'en Fargas, molt a prop d'on visc. De fet, van ser els primers peluts, i en Josep el primer de tots, que van llui…

Diversitat sense el parc

Un dels contes més estudiats de Julio Cortázar és “Continuidad en los parques”, aquella mena de banda de Moëbius narrativa que comença i acaba en una butaca ocupada per un home assegut que llegeix una novel·la. A la ficció una parella d'amants planeja matar el marit d'ella i, després de valorar les diverses possibilitats, l'assassí entra armat a una casa, es dirigeix a la biblioteca brandant la pistola i hi troba, assegut d'esquena en una butaca que ens resulta familiar, un home que llegeix una novel·la en la qual... La setmana passada el senador nord-americà Ted Cruz, fill d'un immigrant cubà i representant de l'ala més radical del Partit Republicà, va fer una maratoniana intervenció de 21 hores al Senat nord-americà amb l'objectiu de posar bastons a les rodes de la històrica reforma sanitària plantejada pel president Obama i denostada pel Tea Party. Vint-i-una hores discursejant sobre el mal és una barbaritat, gairebé com tres discursos seguits de Fidel …