Alice Munro, intemporal

 El dia que van donar el premi Nobel de literatura a Alice Munro, jo viatjava a Manchester. Me’n vaig assabentar a l’avió, just abans d’enlairar-nos, i per celebrar-ho vaig pensar en els llibres que n’he llegit: Secrets oberts, Les llunes de Júpiter, Massa felicitat... De fet, recordo moltes narracions sense saber de quin llibre són, més com a parts d’un univers propi de l’autora. Ara, vaig pensar, algú dirà que aquest premi honora la tradició de narrativa breu anglosaxona, i és veritat, però no és pas menys cert que els relats de Munro s’escapen per les escletxes d’aquesta tradició. Ni són tan breus ni busquen la contundència d’un final inesperat, sinó que s’obren, avancen i s’entortolliguen amb la complexitat d’una novel·la. Munro no experimenta gaire, però és una mestra en la creació de personatges i ambients. Ens explica una història, un fragment de la vida d’algú, i a través dels detalls i insinuacions, a vegades molt subtils, tenim la sensació de conèixer-los a fons.
A Manchester, l’endemà del premi, vaig entrar en una llibreria de la cadena Waterstones —quatre pisos— i vaig buscar-hi els llibres d’Alice Munro. En pensava que li haurien dedicat una taula sencera, però a la secció de novetats només hi havia exemplars del seu últim títol, Estimada vida. Al voltant, unes quantes novel·les policíaques i històriques, llibres de cuina i d’autoajuda i sobretot objectes: estoigs, agendes Moleskine, punts de llibre, joguines... Cap menció al Nobel de Literatura. Potser si l’hagués guanyat un autor britànic, seria diferent, però la impressió era que fins i tot el Nobel ja queda fora dels interessos comercials immediats. Al vespre, Maria Bohigas, editora en català d’Alice Munro, escrivia a Facebook una declaració d’intencions amb aires d’agraïment: “Un lema de Club Editor: slow literature. Que vol dir: estimem el temps”. La bona literatura no té pressa, però la deriva comercial d’alguns editors i llibreters no té paciència. Arribarà un dia que entrarem a les llibreries de debò per buscar literatura com qui compra delicatessen, exquisideses per a un gran sopar intemporal. 
Jordi Puntí, El Periódico, 19 d’octubre del 2013.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma