D'Herodes a Pilats

Els nens acaparen l'atenció mediàtica. Els dediquem pàgines de diari i minuts a les tertúlies. Tothom afirma defensar-los. Tothom es veu amb cor de parlar en el seu nom, però quan parlen ells s'embolica la troca. Només cal recordar les pedrades que els indocumentats van llançar als excel·lents professionals de l'Info K de Televisió de Catalunya després del seu reportatge sobre la Diada. Ja fa setmanes que, des de la imparcialitat informativa que caracteritza el món no nacionalista, un nen filmat a prop de qualsevol dels múltiples articles del marxandatge estelat és suspecte d'adoctrinament nacionalista mentre que un nen que branda una bandera espanyola amb toro negre, enfundat en la samarreta vermella de la Roja, és un exemple de normalitat fraternal. Ara, el món de l'educació està revoltat per raons tan diverses com alarmants que desemboquen en vagues ben concretes que a Catalunya són grogues i verdes a ses Illes. Mentrestant, la verdor refulgent del Camp Nou es veu enfosquida per l'agre debat sobre els nens que veien el futbol a collibè (o a colltites, que diuen al Bages) i a partir d'ara hauran de portar una entrada als dits si no volen quedar-se a la intempèrie de la Travessera de les Corts. En aquest context, la festa dels Súpers va esdevenir una (altra) concentració de separatistes, la junta del Barça és dirigida per Herodes amb Cruyff exercint de Ponç Pilats, Tortell Poltrona és un dels objectius nostrats de l'espionatge nord-americà i el proper Saló de la Infància  el fòrum que el president Mas triarà per comunicar la data i la pregunta de la consulta sense deixar que Rajoy hi digui unes paraules.
 
Els nens són nens. Criatures. Mainada, canalla, quitxalla, vailets i xiquetes, nins i al·lotes, bordegassos, marrecs... Infants no pas d’ infanteria. Són tan importants que no mereixen que els donem tanta importància. Tan febles que no mereixen que els transformem en petits dictadors. Sobre ells projectem les nostres frustracions i esperances, les nostres pors, el nostre sentiment de culpa més difús, les nostres ambicions més secretes i inconfessables, la nostra ira i, en massa ocasions, la cara més sòrdida i abjecta del nostre desig. Els utilitzem d'arma en les guerres de parella i després afirmem amb veu tremolosa que són sagrats, potser l'única cosa sagrada que ens queda, i baladregem que no ens els toquin i que per ells estaríem disposats a qui sap què. Potser perquè hi projectem tot allò que vam voler sense adonar-nos que així els transformem en un jo bonsai del qual només l'adolescència els alliberarà, potser traumàticament.
I llavors deixaran de ser nens per sempre i esdevindran uns adults tan patètics com tots nosaltres.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 28/10/13

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma