dissabte, 5 d’octubre de 2013

Diversitat sense el parc

Un dels contes més estudiats de Julio Cortázar és “Continuidad en los parques”, aquella mena de banda de Moëbius narrativa que comença i acaba en una butaca ocupada per un home assegut que llegeix una novel·la. A la ficció una parella d'amants planeja matar el marit d'ella i, després de valorar les diverses possibilitats, l'assassí entra armat a una casa, es dirigeix a la biblioteca brandant la pistola i hi troba, assegut d'esquena en una butaca que ens resulta familiar, un home que llegeix una novel·la en la qual... La setmana passada el senador nord-americà Ted Cruz, fill d'un immigrant cubà i representant de l'ala més radical del Partit Republicà, va fer una maratoniana intervenció de 21 hores al Senat nord-americà amb l'objectiu de posar bastons a les rodes de la històrica reforma sanitària plantejada pel president Obama i denostada pel Tea Party. Vint-i-una hores discursejant sobre el mal és una barbaritat, gairebé com tres discursos seguits de Fidel Castro quan estava en forma. Si tenim en compte que Cruz considera que aital reforma és una amenaça real d'introducció del comunisme als Estats Units, la seva intervenció podria ser descrita com un “no vols Castro, tres tasses”. Aquestes pràctiques dilatòries per la via oratòria s'anomenen filibusterisme en llenguatge parlamentari, tot i que aquesta vegada Cruz tenia un límit horari que en els casos veritables del filibusterisme ni existeix. Segons les cròniques Cruz va aguantar la marató gràcies a les preguntes de longitud triple-Cuní (10 minuts) que li van fer alguns companys de partit i també a la ficció. A l'hora de posar a dormir els nens (els seus inclosos) va llegir contes infantils i de matinada fragments d'una novel·la d'un autor de la seva corda ideològica. La continuïtat oratòria de Cruz, tan allunyada de la parquedat, coincideix amb una altra continuïtat insòlita en el nostre entorn.
 
La Lliga BBVA ha encadenat tres jornades de lliga amb els partits escampats de tal manera que hi hagi futbol cada dia durant dotze dies seguits. Encara recordo quan els programadors culturals evitaven convocar actes els dimecres, per si el Barça jugava competició europea! Ha! Són uns temps que queden gairebé tan lluny com quan els dilluns l'únic diari que arribava al quiosc era La Hoja del Lunes. Ara cada dia hi ha futbol o n'hi pot haver, i el mateix passa amb els mitjans de comunicació si canviem la unitat de mesura temporal: cada minut hi ha notícies i, en frenètica correspondència, un munt de mitjans analògics i digitals cobreixen les vint-i-quatre hores del dia. Al final, tanta continuïtat ens clavarà a una butaca i serem nosaltres mateixos que ens dispararem. Per l'esquena.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 1/10/13

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir